Quan falten pocs dies per a unes eleccions plebiscitàries, hi ha tota mena de maniobres per erigir-se en portaveus dels empresaris. La seva opinió té el valor de ser la del col·lectiu que crea més riquesa. Aquesta guerrilla per la representació de l'empresari català arriba en un moment de distanciament màxim entre les organitzacions empresarials.
D'una banda, les cambres, la Pimec, Cecot, Foeg i altres organitzacions de pimes han subscrit el Manifest del Far, que mostra el suport a la decisió que prengui l'electorat sigui quina sigui. Aquest pronunciament és tan neutral com revolucionari venint de l'empresariat. És criticable, però, que l'acte de presentació fos excessivament identificat amb una opció electoral. De l'altra, des de l'òrbita de Foment del Treball, Rosell i Bonet han fet un article avisant, primer, que no es volen posar en política, però fent tot seguit al contrari. El to d'aquest article és apocalíptic i impropi de persones llegides. Arriba inclús al paroxisme quan després de demanar dades rigoroses als polítics, formula les seves conclusions sense cap dada.
Foment va ser un factor determinant per al resultat del 1980, amb Molinas passant el platet per finançar CiU. Si llavors uns milions podien decantar la campanya, avui és difícil que sigui així. Els partits amb més deute són Unió i ICV; no sembla que tingui gaire correlació amb els resultats electorals.
En relació amb la cita electoral, els empresaris no són un bloc monolític i encara menys poden ser representats per individus que són més intermediaris que empresaris. És desitjable que cadascú faci la seva aportació, però mai des de l'amenaça sinó demanant precisió o inclús enriquint els diferents programes. Tant de bo que alguns partits comptessin més amb els empresaris a l'hora de redactar programes o aplicar-los.
