Suposo que es complirà la llei Rajoy, segons la qual els problemes i escàndols es dilueixen amb el temps

La Vanguardia en català | 09/10/2014 - 00:00h


Fernando Ónega


Abans que l'ebola fes reconèixer, per fi, a Rajoy que hi ha un problema a l'Espanya que tan dignament governa, tractàvem una altra qüestió: unes curioses targetes de crèdit i facècia que permetien als seus usuaris millorar el nivell de vida sense haver de pagar més a Hisenda. Aquests usuaris eren una selecció d'acreditats personatges que constituïen l'equip que sosté el règim; la casta, que diria l'ascendent Pablo Iglesias: polítics, sindicalistes, empresaris i altra gent de difícil classificació. Només hi faltava un militar i un capellà, el poder castrense i el clergue, per confeccionar una orla completa d'uns targetatinents tan afortunats, que són l'últim argument perquè la gent pensi seriosament a votar Podem, que encara està verge i lliure de contaminació.

Com que ara el jutge cita com a imputats tres dels responsables d'aquestes gestes, suposo diverses coses. Suposo que comença a funcionar la maquinària judicial, cosa que tranquil·litza els targeters, perquè mai un jutjat no ha acabat la instrucció d'un cas semblant en menys de cinc o sis anys. Suposo que es complirà la llei Rajoy, segons la qual els grans problemes i escàndols es dilueixen per l'erosió produïda pel simple pas del temps. I suposo que darrere de qui va inventar aquestes targetes hi haurà un munt de delictes, des de la falsificació documental fins a l'apropiació indeguda, conceptes ja molt familiars i d'ús diari en els costums d'aquest país. El que menys hi haurà serà precisament el que va escandalitzar la societat: el delicte fiscal, perquè ningú no haurà superat els 120.000 euros de cobrament anual i, si els ha superat, només els últims quatre anys estaran sense prescriure.

Però el més meravellós és l'efecte rentadora d'aquesta mena d'episodis. Fins al descobriment del cas de les targetes, estàvem tots lliurats a descobrir obscenitats econòmiques de Jordi Pujol i la seva família. Hi havia una competència ferotge entre mitjans a veure quin descobria més abusos i més comptes a l'estranger. El cas Pujol, al seu torn, havia fet passar a segon pla els escàndols d'Andalusia, perduts en els arcans de la jutgessa Alaya. I situats en el dia d'avui, apareixen els diners d'un sindicalista de la mineria que també tenia uns estalvis a l'exterior que vés a saber de quina mina van ser extrets.

I així, un descobriment va tapant l'altre, com les capes freàtiques. I a més, amb un repartiment estamental, perquè cap sector no quedi fora dels descobriments que d'aquí a uns segles faran els arqueòlegs en les excavacions de lligalls. L'Atapuerca del futur serà en llocs on avui hi ha jutjats i on restaran intactes les instruccions judicials d'avui. I les generacions futures se sorprendran de la producció facinerosa de coll blanc del nostre temps. I se sorprendran, sobretot, de la nostra incommensurable capacitat de digestió.