Avui aniré a votar

Edició impresa Vivir | 09/11/2014 - 00:00h

Joan De Sagarra


Vaig prendre la decisió dijous, després d'una xerrada amb un amic en una terrassa i un whiskey
Colita rebutja el premi Nacional de Fotografia; si continua així el ministre serà Wert, 'el Rebutjat'

Avui aniré a votar. Bé, a "votar", entre cometes, com escrivia el dijous 6 de novembre la senyora Laura Freixas en aquest diari. "Hi haurà, sembla ser, meses, urnes i paperetes, però no cens, ni interventors de tots els partits, ni junta electoral", escrivia la senyora Freixas. Cert, però jo aniré a "votar".

En més d'una ocasió he escrit en aquestes pàgines que no hi hauria cap consulta el 9-N. Que el Govern de Madrid o el Tribunal Constitucional (tanto monta, monta tanto) no la permetria, i que el president Mas acabaria admetent-ho (encara que ho sabia des d'un principi) i acabaria per acatar la decisió del tribunal i renunciar-hi. Això d'avui no és una consulta; és, així en diuen, "un procés participatiu", en part per justificar el 9-N votarem, aquesta vegada sense cometes, que durant mesos havia repetit una i mil vegades la marioneta del conseller Homs.

Si el Constitucional, atiat ("incitar els gossos perquè envesteixin", segons el diccionari) pel Govern del senyor Rajoy, no s'hagués carregat la consulta i el president Mas no hagués fet marxa enrere, jo no hauria anat a votar. Perquè malgrat disposar de cens, d'interventors de tots els partits (és una manera de parlar) i de junta electoral, la jugada semblava precipitada, sense prou temps per debatre els avantatges i els inconvenients del sí i del no, i molt menys del sí-sí i del no-no, perquè la pregunta, tal com estava plantejada -i segueix estant-ho- em resultava capciosa. Per mi, les preguntes han de ser clares, com en el referèndum escocès: "Voleu que Catalunya sigui un Estat independent? Sí o no?". Però després que el Constitucional, per unanimitat, s'hagi cepillado (com diria Guerra) el "procés participatiu", he decidit anar a votar. Ni sí, ni no, ni sí-sí, ni no-no. A votar, a seques. I en blanc.

La decisió la vaig prendre dijous a la tarda, després de xerrar en una terrassa de la rambla Catalunya -whiskey, Robusto d'Allones- amb un company de l'escola. El meu company, català, alta burgesia, i de mare de Segòvia, de la vella aristocràcia de Segòvia, de dretes (vota el PP), és contrari a la consulta i a la independència de Catalunya. Sempre ho ha estat i sempre ho estarà, però dijous em va dir que aniria a votar. No pels seus néts -que en té dos d'independentistes, o que s'ho creuen-, sinó perquè no aconsegueix comprendre com l'"imbècil de Rajoy" -aquestes van ser les seves paraules-, després d'haver guanyat la batalla de la consulta s'aferra a humiliar els "pobres catalans", prohibint-los aquest "ridícul procés participatiu", sense cens, sense interventors de tots els partits i sense junta electoral.

El meu company estava indignat amb Rajoy, no només perquè amb la seva negativa (al diàleg) no feia res més que avivar l'independentisme en els seus dos néts i en milers i milers de catalans, sinó perquè li resultava inacceptable aquest afany d'humiliar (després de la victòria) del "registrador de la propietat" (Rajoy). Mentre m'ho explicava, jo pensava que aquest rebuig de la humiliació (aquest ordeno y mando) li venia més de la seva noble mare de Segòvia, que del seu pare, company, en certa manera, de Francesc Cambó. Total, que em va convèncer.

Avui, doncs, aniré a votar, o "votar", si em deixen. I votaré en blanc. Perquè no sóc independentista ni antiindependentista. Al seu dia, després del 9-N, si es dóna el cas, mitjançant unes eleccions plebiscitàries o el que sigui, ja veurem què voto, aquesta vegada sense cometes. Avui aniré a votar no per motius identitaris. Jo tinc un munt d'identitats, catalanes i no catalanes. La meva dona, quan a Sevilla sortíem de l'hotel Bécquer i creuàvem el pont de Triana, deia que em veia caminar amb una facilitat i una gràcia que no tenia res a veure amb la que tinc quan travesso el passeig de Sant Joan barceloní. Aniré a votar per solidaritat amb els catalans, siguin quines siguin les seves opinions respecte al "procés sobiranista, independentista", i per, com diu el meu company d'escola, "respondre adequadament a la prepotència democràtica de l'imbècil de Rajoy". L'endemà, és a dir, demà, serà un altre dia, i com cantava Doris Day, què serà, serà.

P.S. Quan acabo d'escriure aquestes línies, el divendres 7 de novembre, m'assabento per la ràdio que Colita ha renunciat al Premi Nacional de Fotografia (30.000 euros) que atorga el Ministeri de Cultura espanyol. Pel que sembla, a Colita li fa una certa repugnància anar a Madrid i fer-se una foto al costat del ministre José Ignacio Wert, aquell que al seu dia va dir que calia "espanyolitzar els nens catalans". Pobre ministre, si segueix així esdevindrà Wert, el Rebutjat. Bé per Colita. Confio que quan li donin el Premi Nacional de Fotografia català, si és que existeix, també el rebutgi: la política cultural catalana, pel que fa a la fotografia, també deixa força que desitjar.

Frédéric Beigbeder, un escriptor francès, molt de moda, molt mediàtic, acaba de treure un llibre, Oona & Salinger. Ha dedicat tres anys a escriure'l. L'obra reconstrueix i en gran part inventa i fabula sobre el festeig, per anomenar-lo així, entre la jove (17 anys) Oona, la filla del dramaturg Eugene O'Neill, i el jove J.D. Salinger, el futur autor d'El guardià en el camp de sègol. I, creieu-me, resulta una lectura molt interessant i atractiva. Si més no, convida a rellegir Salinger, la qual cosa sempre és d'agrair. Vaig comprar el llibre (Grasset) a la llibreria Laie del carrer Pau Claris, cantonada Casp.