Si ens arrabassen la dignitat

Si tot ha anat raonablement bé, aquest diumenge seré a la mesa de participació ciutadana de Pujalt (Alta Segarra). Potser és pel meu ofici de periodista i la meva vocació d'escriptor, però la veritat és que sempre he preferit situar-me a l'altre cantó dels fets i adoptar el paper d'observador. Ara, en el cas del nou 9-N, no m'hi vaig pensar ni dues vegades ni una a fer-me'n voluntari, la decisió va ser immediata i reflexiva. Exactament igual com les que em van dur a participar a les manifestacions del juliol del 2010, l'Onze de Setembre del 2012, la Via Catalana del 2013 i la V d'enguany; són les úniques manifestacions en què he participat.

Quan aquest vespre dipositi el vot
a l'urna, ho faré pels meus fills i pels néts que potser tindré, pel meu pare a qui vaig perdre massa d'hora i amb qui desitjaria viure i compartir aquest procés, i pels meus avis materns els quals van venir de Lañora i Santomera, dos pobles de Múrcia, i van aprendre a estimar el país i la gent que els havia acollits i en van adoptar la llengua i els costums sense renegar mai dels seus orígens. I també pensaré en Josep Suñol i Garriga i el seu desig frustrat de viure en una Catalunya que fos políticament lliure, culturalment plena i socialment justa. Suñol hi veia clar quan va dir que “som un poble civilitzat que té fam de justícia i llibertat!”. Ho va escriure fa vuitanta anys i avui en som testimonis.

Aquesta darrera setmana he llegit i he escoltat en diversos fòrums de tertúlia i debat que la mera celebració del 9-N, passés el que passés, constituïa una victòria quasi definitiva. “Ja hem guanyat!”, s'ha proclamat. Anem amb compte. És cert: els catalans haurem votat tant sí com no i haver-nos-en sortit constitueix un triomf polític rotund. Més encara perquè n'hauran estat testimonis els centenars d'observadors i periodistes de mitjans de comunicació de tot el món que s'han desplaçat a Catalunya per copsar la voluntat de ser i de decidir el seu futur polític nacional dels catalans i per verificar la puresa democràtica del procés de participació ciutadana i que als seus ulls emergeix com el referèndum que és, malgrat els impediments i traves autoritàries i antidemocràtiques amb què el govern espanyol, l'espanyolisme i l'unionisme l'han delmat.

Tanmateix, essent tot això veritat,
no hauríem d'anar més enllà de considerar el dia d'avui com un pas més en el llarg camí que encara tenim per endavant. No l'hem fet, el cim. Hem plantat una altra fita, com la de les manifestacions del 2010, 2012, 2013 i 2014, cadascuna d'elles una mica més amunt, una mica més a prop. Però el camí encara fa pujada i, com diria Joan Manuel Serrat, anem a peu. El repte continua sent consolidar políticament les victòries socials que el país acumula.

Compto QUE em sabran perdonar el to íntim i personal de la primera part de l'article. No acostumo a emprar-lo. Si avui l'he consentit és perquè trobo que avui no és l'hora de l'anàlisi ni de l'opinió. Ja n'hem fet prou. I les que ens queden per perpetrar a partir de demà, amatents com estarem al comportament del govern i els partits que ens lideren.

Hi ha qui considera excessiva la invocació dels morts i un punt ridícul el sentimentalisme amb què volem revestir el vot d'avui. Ho respecto i entenc que algú ho pugui viure talment. Ara, no hi estic d'acord, perquè veig que el significat d'avui és més individual que no pas col·lectiu. És clar que esdevindrà un acte d'afirmació col·lectiva, però que serà més que mai el fruit de la suma de les raons de cadascú. És l'hora dels catalans més que no pas la de Catalunya. Perquè el que avui posem en joc és la dignitat i la dignitat és un valor individual abans que no pas col·lectiu. Quan ens l'arrabassen, també perdem la identitat.