Un fil argumental compartit uneix aquests dies la política catalana i l'espanyola, ara que els contraris al canvi dipositen totes les seves esperances en el fracàs dels que (sobre el paper) el volen impulsar. El més curiós de tot és que aquesta setmana, certament, els errors dels implicats en el procés sobiranista a Catalunya i en la negociació per un govern nou a Espanya han tret el cap, i de quina manera, per donar esperances als immobilistes.
A Madrid, la sensació de gran fracàs i d'error històric comença a agafar cos en forma de gran núvol negre sobre el cap de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera. Tant de tacticisme, tant de teatre, tanta politiqueria i tant d'interès particular cínicament (i molt malament) dissimulat farta segur al més pintat dels qui encara confien en un canvi que tots tres actors polítics van prometre en campanya.
El PSOE, ostatge de si mateix, del seu jacobinisme i de la seva senyora feudal Susana Díaz. Podemos i la incapacitat que de moment ha mostrat per fer res de realment diferent al procedir polític de tota la vida. I Ciutadans, guardià de les essències del lampedusianisme, fent com que està per un gran canvi quan realment actua com a clar factor obstaculitzador d'un moviment real i de fons que dugui el PP a l'oposició.
Per primera vegada, tres líders polítics espanyols que la passada legislatura no havien encapçalat els seus respectius projectes podien aconseguir, a la primera, accedir al govern, i a partir d'aquí, podien impulsar (si bé no culminar) una reforma constitucional que uns i altres han promès. Sembla que els grans agents dinamitadors d'aquest escenari són ells, no un PP fossilitzat que només dóna senyals de vida quan surt a sucar pa en els errors dels seus presumptes antagonistes.
Una cosa molt semblant passa a Catalunya, on els contraris al full de ruta pactat per Junts pel Sí i la Cup van totalment a remolc de l'agenda marcada pel procés sobiranista que tant critiquen. No aporten res d'alternatiu i tangible, i bàsicament tenen minuts de glòria quan, com aquesta setmana, la Cup hi torna, amb la seva afició de la gesticulació i a tensar la corda. O quan Esquerra, amb Oriol Junqueras al capdavant, ofereix moments dejà-vú d'aquells que distreuen l'atenció del rellevant, que és la reivindicació del dret davant els atacs constants de Madrid a l'autogovern català, i un feinejar en el dia a dia per construir l'Estat que han promès. El seu objectiu és massa ambiciós per a permetre's frivolitats i errors que poden ser històrics si, junts o per separat, acaben donant la raó als qui no fan res per demostrar que la tenen. Res més que no sigui esperar que els altres ensopeguin
.
