La CUP prodigiosa

La Vanguardia en català | 10/10/2015 - 00:00h


Fernando Ónega


L'espectacle de la CUP és fascinant. De fet, aquesta formació minoritària va aconseguir ser l'eix de la informació política durant aquesta setmana i gairebé des de l'endemà de les eleccions. Té totes les qualitats: discurs sòlid, compatible amb una sorprenent capacitat de canvi de criteri i d'anàlisi del missatge de les urnes; esperit revolucionari que no decau pel fet d'apropar-se al poder; altíssima valoració del seu propi poder; exalçament coral dels seus diputats, d'acord amb la idea de presidència coral que va insinuar per a la Generalitat, i concepte també altíssim, gairebé fonamentalista, del valor de la seva funció de clau per a la formació de govern i per investir el seu president.

Parlo de canvi d'anàlisi de les urnes perquè la CUP va ser el partit independentista que va dir que no s'havien obtingut la majoria dels vots, amb la qual cosa no es podia emprendre la independència. Algun missatge suprem es va creuar al seu camí, perquè al cap d'onze dies (264 hores) estaven exigint gestos que fessin irreversible la ruptura. Res d'esperar a tenir president ni altres menudeses: el més important és la ruptura. Aquesta versatilitat de missatge i la seva rapidesa és una qualitat freqüent en la política espanyola, però la CUP va batre els rècords de velocitat. Per si val la comparació, Artur Mas va trigar diversos anys a passar de dir que la independència era un concepte antic a acceptar que és el més modern i necessari per a Catalunya.

Parlo d'esperit revolucionari no contaminat pel poder, perquè la CUP manté intacte el seu programa econòmic i social i no ofereix símptomes de renunciar-hi. No és, per entendre'ns, com Podem, que, segons interpretació de Pedro Sánchez, s'ha moderat per aconseguir el vot de les capes mitjanes. La CUP és sòlida i de condicions fermes. Si s'és anticapitalista, se n'és per sempre. El més prodigiós és que Raül Romeva declari l'endemà, i no a títol personal, sinó com a cap de llista de Junts pel Sí, que "estic d'acord pràcticament en tot el que va plantejar la CUP". Ja el poden tornar a aclamar com a president, detall fet per tranquil·litzar el senyor Mas.

I parlo d'altíssima valoració del seu poder, perquè és el que demostren amb indiscutible autoritat. Aconsegueixen que el procés constituent sembli iniciativa seva. Són capaços d'alterar l'ordre del full de ruta de Mas i Junqueras. Són també capaços de distingir quines lleis espanyoles i quines sentències del Tribunal Constitucional es poden complir i quines han de ser "democràticament" desobeïdes. Mantenen el suspens de la investidura del president amb una mestria que ja voldria Hitchcock. I somien permetre's l'estrany privilegi de fer fora Artur Mas, vetar als seus consellers i provocar la repetició de les eleccions.

I tot això, amb 10 modestos escons davant els 62 de Junts pel Sí. I s'encoratgen. I aconsegueixen mantenir el país amb l'ai al cor, esperant la seva pròxima paraula. No em digueu que no és fascinant. Amb 10 escons, repeteixo, però els treuen suc com si en fossin mil. O les mil i una. I la una podria ser Romeva.

RETALLS

Re-contes. Diu Mas que els vots de Catalunya Sí que es Pot són independentistes i li surt el 57%. Diu Rajoy que per calcular l'independentisme cal comptar tot el cens, i li surt un 36%. Brillant manera de començar a posar-se d'acord.

Re-dits. Afirmen Rajoy i Arenas que Pedro Sánchez és un radical que pactarà amb més radicals, separatistes i Podem. Però parla Aznar, encimbella Ciutadans i canvia el discurs. Ara el PP assegura que Sánchez flirteja amb Albert Rivera. Coses dels pactes imaginats.

Re-pregunta. Fer sabotatge a un tren sembla fàcil. El que és difícil és saber on cal tallar. I el més enigmàtic, que pocs s'atreveixen a preguntar: per què precisament a Catalunya; per què precisament ara; per què precisament en una empresa estatal.

Re-gal. Ja torna l'esquerra dividida a les urnes. No hi ha fusió Podem-IU, es mantenen les candidatures d'unitat popular i tots a robar vots al PSOE. El 20-D hi haurà més vots d'esquerra que mai. Però continuaran deixant el poder a la dreta. Aquest és el regal.

Re-enganxades. Va ballar Soraya Sáenz de Santamaría i es va picar Esperanza Aguirre: "Jo vaig ballar abans". Va ballar Iceta i va crear estil: "Soraya va fer un Iceta", va dir un diari. El ball com a artífex d'imatge. D'aquí unes setmanes ningú no recordarà el que va dir Soraya Sáenz ni Miquel Iceta. Però tothom recordarà com ballen.