El gran trencament, en directe

La Vanguardia en català | 10/11/2015 - 01:32h


Fernando Ónega


“Paraules èpiques”, deia Coscubiela. I ho eren: paraules èpiques, perquè el moment era èpic. Era, en boca de Romeva, l’inici de la construcció de l’Estat català. Era, en expressió d’Anna Gabriel, la proclamació de la insubordinació democràtica. Era, vist des de l’altra banda, una fugida de la justícia (Arrimadas); una resolució d’insurgència (Coscubiela); un escenari sense majoria favorable a la independència (Iceta), i una pura operació de salvament de CDC (Albiol). I era, a parer d’aquest cronista, una acció parlamentària que pot passar a la història com la rebel·lió pacifica de la meitat de la Catalunya política o com una bogeria d’un grup d’exaltats nacionalistes que manipulen i exageren el mandat popular de les eleccions.

És difícil trobar un terme mitjà, perquè entre aquests dos extrems oscil·len les posicions dels partits. I aquest també és el ressò nacional, estatal, del que ­passa a Catalunya: a una banda, el president Rajoy, que va fer la seva segona declaració institucional i que es disposa a utilitzar tots els mitjans jurídics per tallar en sec el camí de la independència. A l’altra banda, els partits d’esquerra, minoritaris però existents, que rebutgen la independència però no subscriuen la política del no com a argument d’autoritat davant el desafiament més important a la unitat nacional des de la Segona República.
Més enllà de les paraules i les teories, i més enllà de les votacions, que han seguit el guió previst, el que s’ha percebut des de la distància ha estat l’enorme trencament temut. Ha tret el cap una Catalunya que té tanta pressa per posar en marxa el procés d’independència que ni tan sols s’espera a tenir un president de l’executiu que el lideri. Ha tret el cap una classe política que identifica modernitat, justícia, prosperitat i democràcia amb el simple fet de disposar d’un Estat propi. Està tan exaltada que es permet declarar deslegitimat el Tribunal Constitucional. I considera irreversible el procés, negant així d’entrada qualsevol solució basada en el diàleg i en el pacte.
No és cap novetat, perquè el diàleg ja estava descartat com a solució. Però ahir se’n va certificar l’enterrament formal. Això és, sense cap mena de dubte, el que produeix més por. Si s’enterra qualsevol possibilitat de consens, només queda la pugna. Dit en paraules més crues: només continuen actives les posicions de força. Per part de l’Estat i els constitucionalistes, l’aplicació de la llei amb tota la seva duresa. Per part dels insurgents, la desobediència amb efectes populars posteriors tan desconeguts com perillosos. Sentir que tot el que decideixi el Tribunal Constitucional no servirà de res és anticipar una tensió en cadena d’un desenllaç imprevisible.