El PP només pot tancar-se a la defensiva i l'independentisme només pot atacar

La Vanguardia en català | 10/12/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


Sabem, pel que hem vist als carrers, que, entre el 2010 i el 2012, un gran nombre de catalans va canviar de rumb. El que no sabem segur és la força política, real, d'aquest canvi. L'enquesta que La Vanguardia va publicar el cap de setmana passat confirmava, una vegada més, els límits del corrent sobiranista. Quan la pregunta es formula en sentit teòric, l'independentisme obté un gran (encara que insuficient) resultat: 47% a favor, 42,9% en contra. Però quan es formula en sentit pràctic ("el pla de Mas per a la independència perjudicaria l'economia catalana?"), el resultat és eloqüent: el segment optimista (38,8%) és força menys consistent que el pessimista (52,9%). Ara bé, l'optimisme guanya altra vegada quan la pregunta torna a ser especulativa: "En una Catalunya independent, quin seria el nivell de vida dels catalans?". Un 43,3% creu que viuríem millor, un 25,6% opina que tindríem el mateix nivell d'ara i només un 24,3 creu que es viuria pitjor. L'aparent contradicció d'aquestes dues respostes (el procés a la independència és econòmicament negatiu, però el futur abstracte econòmicament positiu) significa, em sembla, que, mentre la realitat té una cara àrdua i complicada, en el món de la imaginació tot sembla fàcil.

Aquesta columna no pretén aigualir el vi de la il·lusió (pel respecte que em fa, en aquest present tan agre i difícil, la fe en un projecte de futur; i també per com n'és de repel·lent el no antipàtic, catastrofista i castrador, que no proposa altra cosa que el fracàs de la il·lusió). Ara bé: és imprescindible situar la fantasia en el context de la realitat. I el fet és que, en la tossuda realitat catalana, hi persisteixen dues constants que no quadren amb el discurs sobiranista. Primera: les dificultats pràctiques que planteja aquesta il·lusió condueixen al dubte, a la prevenció, a la cautela. Segon: un ampli i indefinit segment social continua sense participar de la il·lusió independentista (encara que tampoc del negativisme de PP i Ciutadans).

Sabem que Rajoy i el PP es troben en fase defensiva. Sabem que el no aixafaguitarres, el no que demonitza la il·lusió és l'única paraula política que pronunciarà Rajoy fins que repeteixi com a candidat o abandoni la política. I també sabem que, per guanyar, el sí independentista necessita una força enorme (una força que no apareix de moment en l'horitzó: ni les europees, ni el 9-N, ni les enquestes en donen notícia). De manera que durant els propers mesos assistirem a un joc molt estrany. Un sobiranisme més limitat del que es pensa intentarà obrir un forat a la muralla que un PP agònic està reforçant com a últim recurs. Per descomptat: el joc no és nou. El que és nou és el moment agònic en què es produeix. El PP ja només està en condicions de tancar-se a la defensiva. I l'independentisme ja només pot atacar a la desesperada. No sembla una batalla gaire lúcida, ni gaire elaborada. Però és el que hi ha. Algú haurà de passar després a reparar les destrosses, a enterrar els cadàvers i a intentar tornar a començar.