El riure

Res no és més perillós que el riure. Umberto Eco va dedicar El nom de la rosa a detallar aquesta arma letal, i la frase va quedar per a la història: “El riure és la feblesa, la corrupció, la insipidesa de la nostra carn”, i per això l’inquisidor la perseguia. Com a afegit, els qui riuen estan sota sospita de culpa. Tal vegada és per allò que deia el francès duc de Levis, que el riure ens manté més assenyats que l’enuig, i per això mateix es prefereix un adversari emprenyat que un de som­rient. Quan algú, aquell que volem assenyalar o culpar o sentenciar, ens somriu, es desarmen estrepitosament els arguments. I és aleshores quan el riure molesta molt més que les paraules.

Tot això devia pensar el fiscal Sánchez-Ulled quan ahir va fer el seu grandiloqüent al·legat final. Un al·legat, per cert, tan pujat de to que va semblar que es feia perdonar haver pensat el contrari, sobre el 9-N, del que ara defensa. Amb dues circumstàncies afegides: ho va fer en castellà, no fos cas que no sortís ben planxat a les televisions pàtries, i va fer un discurs tan ideològic, específicament ­dirigit al sobiranisme, que no es pot entendre com el president de la sala, molt diligent a frenar Mas o qual­sevol, que “parlés de política” ha permès aquest míting partidista. O potser sí que pot entendre’s… En qualsevol cas, després d’escoltar el fiscal, venien ganes de crucificar Mas a la plaça pública. Quant d’acarnissament retòric per unes urnes simbòliques! Com es nota que la Fiscalia és un cos jeràrquic.

Però de tot el dit pel susdit fiscal, hi ha hagut un argument que ha estat tot un homenatge a la semàntica: el riure com a culpa. No se sap si per incapacitat de demostrar els seus arguments amb dades i testimonis –és molt dur que l’únic testimoni de pes sigui una senyora que presenta llibres contra el sobiranisme en seus d’extrema dreta–, el cert és que el ­fiscal li ha demanat al tribunal que es fixés “en els somriures” que, segons el seu ull vigilant, s’intercanviaven els encausats amb els testimonis. Atenció, aquí sí que es pot endevinar una culpa culpable, d’aquelles de ­culpabilitat majúscula, perquè no hi ha culpa més gran que somriure quan l’Estat en pes, l’Espanya gran i im­perial, assenyala amb el dit acusador el malvat secessionista. Com s’és vist tan gran desvergonyiment en un ­vassall! I dotat del verb acusador, el fiscal ha considerat que aquelles rialletes, ui, ui, ui, eren una prova de càrrec. Una, en la seva ignorància, no hauria imaginat mai que un argument com aquest –és a dir, una su­posició sobre un supòsit– tingués pes judicial, però en aquest judici polític, que no és polític però ho és tant que fins i tot obliga un fiscal a desmen­tir-se a si mateix, tot pot passar, fins i tot que el riure sigui una prova de culpabilitat. I mira que és estrany, perquè Artur Mas somriu poc, però el poc que somriu, el molt que el de­lata. Perillós.