Com si res

Manuel de Pedrolo manifestava que ell vivia com si Catalunya fos independent. Després ho han dit altres que no recordo, i ara ho dic i ho practico jo. De vegades és difícil, però al capdavall, i si t'hi fixes, és possible. Un dia van preguntar al pianista Tete Montoliu, que era cec, com s'ho feia per tocar el jazz com els negres. Va contestar: “És que quan em miro al mirall sóc negre.” Jo, quan em miro al mirall, quan sóc per casa i quan surto al carrer sóc ciutadà d'un país independent de tots els altres. Els altres naturalment m'interessen, vull dir que no visc al marge del que produeixen en l'àmbit de la política o de la cultura, però els observo des del meus ulls de català i des d'una altra política i una altra cultura. Ja està dit.

L'altre dia va passar per aquí un ministre espanyol amb l'objectiu de manifestar quatre impertinències sobre l'independentisme. El va relacionar amb els violents d'Estat Islàmic. A diferència de tants compatriotes que es van indignar, jo vaig fer com si res. “Com si res” és una manera de dir com si fos independent i el pollastre no anés per a mi ni per al meu país. Un altre dia la declaració ministerial m'hauria revoltat i fent ús de la ironia o de la crueltat hauria respost amb quatre miquels. Ara, la insídia m'ha deixat indiferent. El mateix matí de la deposició del mandatari els mossos d'esquadra havien detingut una dotzena d'addictes al terrorisme d'Estat Islàmic. Jo em quedo amb aquest fet: la policia del meu país fent el que ha de fer i, de passada, contradient amb l'actuació les fantasies del ministre del govern de Madrid. Això sol val per mil declaracions i mil raonaments en contra.

Els fem massa cas, n'estem massa pendents. Com que “nos quieren pero no nos aman”, que deia en Ramon Trias Fargas, cada dia se n'empesquen una per fer-nos la guitza. Si en comptes d'irritar-nos, que és el que volen i els dóna satisfacció, reaccionéssim com si sentíssim ploure i parlant de la vida de les abelles, de l'última novetat discogràfica, del premi Goncourt o de les sèries de la televisió, que és el que procuro fer jo amb aquests articles, em sembla que els desconcertaríem tant, els deixaríem tan inermes, que acabarien de convèncer-se, si ja no ho estan, que som un país si no independent molt a punt de ser-ho. Si més no, independents d'ells. “Aquest matí els hem dit una nova variant de cul d'olla i en comptes d'exasperar-se parlen dels pèsols de la floreta o del viatge del president de la Generalitat als Estats Units.” Practicat un dia i un altre, seria d'efectes letals i a nosaltres ens rejoveniria i ens trauria aquesta arruga del front.