LA RODA   CARLOS MONTA ES
La majoria de les crítiques des del nacionalisme al manifest que reclama per al català la condició de llengua oficial única a una Catalunya independent --encara que no ho digui explícitament-- són instrumentals. El Govern ha assegurat que el manifest és «inoportú» i «contraproduent», que és com dir que en altres circumstàncies pot ser «oportú» i «favorable» o «positiu». Ara és «inoportú» només perquè perjudica el procés i la necessària ampliació de l'electorat independentista. Altres crítiques des del mateix espectre, més benintencionades, diuen que el manifest trenca les bases on sempre s'ha assentat el catalanisme, al trencar la seva aspiració integradora. Tant de bo l'encertin, però és de témer que el contingut del manifest revela i concorda amb l'essència del nacionalisme. Només s'ha de repassar la llista de firmants per veure que, llevat d'algunes excepcions, hi figuren destacats ideòlegs del nacionalisme, intel·lectuals orgànics de CDC i ERC, i la flor i nata dels lingüistes catalans, a més de l'última consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i Joaquim Arenas, cap del Servei d'Ensenyament del Català durant el mandat de Jordi Pujol. En realitat, el manifest expressa el que en el fons es pensa però moltes vegades s'oculta (només s'ha de recordar el que deia en privat Pujol dels diaris bilingües) perquè una cosa és sostenir que el català està en minoria i ha de ser protegit i una altra diferent el que pretenen els firmants. La promesa de la doble oficialitat de català i castellà queda així reduïda a un esquer per a incauts. ¿Quins motius hi ha per creure en la cooficialitat a la vista de l'experiència en els organismes públics? És igual que quan els promotors del procés sobiranista asseguraven que la Catalunya independent donaria la doble nacionalitat, en aquest cas a més sense tenir capacitat unilateral per fer-ho |
|
|