Lideratges plurals

(Nota prèvia per evitar malentesos: aquest no és un article sobre Ada Colau, sinó sobre una tendència que cada cop té més presència en els diversos entorns organitzatius).

Massa sovint parlem com si el lideratge fos una gràcia divina o un programa informàtic que tenen uns privilegiats, que el poden exercir de manera automàtica a qualsevol lloc un cop l'han posat de manifest, amb independència del context o la situació. I convé recordar que no es requereixen els mateixos perfils per liderar un moviment social que un govern (i en els dos casos hi pot haver bon o mal lideratge). Consegüentment, no es pot liderar un govern com si fos un moviment social ni liderar un moviment social com si fos un govern.

Un dels trets fonamentals dels moviments socials és que tendeixen a ser monotemàtics, de vegades obsessivament monotemàtics. Estan focalitzats en una causa que vertebra i orienta tota l'acció, rebi el nom que rebi la causa. Això explica que n'hi pot haver de més progressistes i de més conservadors. Governar, en canvi, vol dir tenir una mirada de conjunt sobre la institució que es governa i sobre la societat a què es vol servir, ser pluritemàtic i haver d'establir prioritats, i saber-ne explicar creïblement el perquè. Però no és establir prioritats no vertebrades sobre un monotema, sinó sobre una visió de conjunt articulada que exigeix, inevitablement, una fina gestió de la complexitat i unes capacitats de decisió i execució que no poden quedar condicionades, per exemple, a una constant consulta popular o a una assemblea ciutadana permanents. També l'independentisme com a monotema, per exemple, mai no podrà ser plenament inclusiu.

I això s'aplica també a les competències personals necessàries en cada cas. Qüestió amplament acreditada arreu del món. El lideratge tampoc no és, des del punt de vista personal, una competència única a l'hora de dirigir. Dirigir requereix capacitats de comunicació i negociació, saber reconèixer i transaccionar interessos, assignar recursos… i aquestes capacitats no són com les veritats eternes vàlides arreu, sinó que s'han d'adequar al marc institucional i organitzatiu on s'exerceixen.

Hi ha finalment un aspecte que sovint es negligeix: el paper dels seguidors. Els seguidors no poden esperar ni demanar el mateix a un bon líder d'un moviment social que a un bon líder en el govern d'una institució (o a un bon líder en els actes de campanya i a un bon líder en l'acció de govern). Aquest és un punt en el qual la pedagogia i la gestió d'expectatives és fonamental, i això sovint s'oblida. Molt sovint el que es viu com a traïció, desencant o decepció no és més que la dificultat d'entendre i acceptar que les dinàmiques dels moviments socials i les dels governs no són les mateixes, i que cada una d'elles té funcions i límits específics en qualsevol context social. També en un context de canvi social i sobretot en un horitzó com l'actual on la governança és el principal repte.

No estem dient que una mateixa persona no pugui passar del lideratge social al lideratge institucional, i viceversa. I que no ho pugui fer raonablement bé en els dos àmbits. De fet, des dels inicis de la transició democràtica espanyola, tenim abundants exemples de líders veïnals que van acabar fent el salt –amb èxit– a la política. Però sí que diem que cada context –sobretot avui-- requereix ritmes d'actuació diferents, formes específiques de liderar, de crear equips i de gestionar expectatives. I que no sempre són plenament coincidents. No acceptar-ho ni assumir-ho pot portar a generar més problemes dels molts que per si mateixos ja existeixen.