Temps era temps, quan tot semblava estable i consolidat, ens cantàvem la milonga dels grans líders europeus. Homes amb molta personalitat que imprimien rumb, que no deixaven les coses com les havien trobat. Que si Mitterrand, que si Kohl, que si Delors... que si Felipe, sigui dit sense majúscules... que si Pujol, sigui dit en minúscules. Després, va venir el temps dels xitxarel·los polítics i els pillastres simpàtics com ara Blair, Berlusconi o Zapatero. Després vam entrar en un terreny boirós i indefinit. I vet aquí que hem desembocat a l'era del campi qui pugui. ¿Que calen líders? Doncs traiem-los de l'anonimat. Volem herois desconeguts. ¡Fora els polítics! ¡Visca la gent! Qualsevol ho farà millor que aquesta colla d'inútils que s'aprofiten dels seus càrrecs. ¿Ara és l'hora de?... ¡Dels lideratges improvisats! Artur Mas ha estat, durant la campanya de les municipals, l'objecte de les ires de l'esquerra (i de l'odi de l'esquerra alternativa). Unes ires que es repetiran, o es repetirien i s'intensificarien amb el concurs d'Esquerra Republicana, si encapçalés una llista electoral. Per si fos poc, cal sumar-hi un altre fenomen: ara, el president és víctima de l'animadversió als lideratges consolidats. Per això, no tan sols el fins ara company David Fernàndez ha canviat les abraçades per una plantada que sona a plantofada, sinó que la CUP ha posat fi, en un comunicat, a l'era de les reunions convocades pel president. No el necessiten ni per fer la llista. Ell va posar la llavor, no una sinó dues vegades, i ara que treu el primer brot l'acomiaden. Maco. No es pot dir que el president no hagués proclamat la seva disposició a anar l'últim o a fer un pas enrere, si calia, però les reticències de CDC a la llista civil sense polítics, del tot lògiques i comprensibles, demostren que el sacrifici és excessiu. ¿Hi haurà immolació? Mas sempre ha posat el moviment sobiranista al davant. Ha insistit en la proposta que creia guanyadora, però pot ser que li passi com al pescador que s'enganxa per darrere amb el cinturó quan llança la canya i va a parar al riu per obra i desgràcia del seu ham i el seu impuls. Moisès no va entrar a la terra promesa, castigat per Jahvé per haver dubtat, encara que trenqués les taules de la llei contra el vedell d'or. Pujol no hi entrarà perquè va adorar el vedell d'or d'amagat a la tenda. Josuè, el successor de Moisès, va conquerir Jericó després d'aturar una estona el sol per acabar la batalla. Però com que el poble sobiranista és més savi que Jahvé, i encara més ingrat i capriciós, que ja és dir, ha decidit que les muralles de Jericó s'enfonsaran al so de les trompetes de l'independentisme popular. Sense líder. ¿Algú es pensava que el catalanisme no és una bèstia perillosa |
|
|
