Per un catalanisme del segle XXI

La Vanguardia en català | 11/10/2015 - 00:00h


Daniel Fernández


L'única veritat és la realitat" és una citació generalment atribuïda a Aristòtil, tot i que també la fes servir Kant i sens ­dubte la repetís més d'una vegada Juan Domingo Perón, per la qual cosa és molt popular entre els argentins. Aristòtil -de qui, re­cordem-ho, Bertrand Russell abomina­va- probablement s'estava manifestant contra Plató, el de l'esquena ampla, i el seu pensament idealista (i diguem que utòpic). Però en qualsevol cas, la frase ha quedat com a paradigma que cal fer el que cal fer i que les coses són el que són, voluntarismes i so­miejos al marge. Perón, que no era preci­sament un pensador, encara que sí un mestre en un estil de fer política i de sumar adeptes a la seva causa, va fer servir la frase per argumentar des de pujades de preus o aranzels a temes més prosaics com reconèixer la caiguda en desgràcia d'algun membre dels seus governs o fins i tot per assenyalar conspiracions internacionals contra l'Argentina.

Però malgrat Perón i l'evidència contundent de la frase, em temo que la sentència és equivocada, perquè de realitats n'hi ha tantes com espectadors d'un fenomen. I de veritats... de veritats n'hi ha poques i poden mudar d'un dia per l'altre. Vegeu si no l'actual si­tuació de Catalunya, on molts tenen com una realitat gairebé a l'abast de la mà la secessió d'Espanya. I la seva veritat és tan ferma que van guanyar les passades elec­cions en escons i, segons ells, en vots. Perquè els vots de Catalunya Sí que es Pot, que en campanya comptaven com a no independentistes (i que en el seu programa no portaven la independència, encara que sí un referèndum), ara sumen com a independentistes. O, per posar un altre exemple obvi, davant les dificultats per romandre a la Unió Europea en cas de declaració unilateral, la fe del carboner que serem a la UE contra tota evidència...

Realitats i veritats fa temps que són absents del joc de certeses en el qual vivim, on molts assistim atònits a declaracions i contradeclaracions sense indici de diàleg ni de racionalitat.

No és que el debat s'hagi empobrit. És que, tret de comptades excepcions, no hiha debat. Només confrontació i xoc de ­moltons.

I el catalanisme, aquest corrent que en bona mesura flueix per tot el nostre segle XX, des del Memorial de Greuges del 1885 o les Bases de Manresa del 1892, segons es vulgui vincular més o menys a un tradicionalisme també de llarg recorregut entre nosaltres, s'ha quedat gairebé orfe d'idees i de defensors, i ha estat substituït per un únic ideal: la independència, sense matisos, ni dubtes, ni titubejos.

Hi va haver un temps en què es podia ser catalanista sense ser nacionalista. Però ara ja només es pot ser independentista o contrari a la independència (i per tant, i per a masses, anticatalà). No hi ha matisos. Enrere han quedat els catalanistes regionalistes i els autonomistes. Ni tan sols els federalistes no se salven d'aquesta foguera. I fins i tot es dóna la paradoxa que, mentre en la majoria d'Europa el federalisme és la solució, aquí es planteja com un problema. I es nega, esclar, aquest calfred que corre per l'esquena de molts europeus quan escolten parlar de nacionalisme.

Potser seria hora de reformular un nou catalanisme del segle XXI, que accepti i reconegui que, a través d'Espanya, formem part de la Unió Europea. I que la independència formulada amb la visceralitat i irracionalitat que en bona mesura es nota en aquests dies és una rèmora del passat. Si es vol, una projecció del XIX en aquest encara nou segle. El catalanisme, aquest catalanisme renovat, pot aspirar a participar en una Europa de les regions que ajudi a disminuir o fins i tot anul·lar els vells estats; ha de tenir un projecte, entre liberal i socialdemòcrata, per solucionar els problemes de la gent; repensar i pactar l'educació; bregar amb un món global, interdependent i mestís i, ­sobretot, ha de millorar les nostres vides i permetre'ns conservar tot el molt i bo que hem aconseguit. Caldrà, per descomptat, buscar i renovar un pacte amb Espanya i amb l'Estat espanyol. I ja sigui per la via ­federal, o per la via política i jurídica que ­sigui, el catalanisme haurà de buscar no ­només la identitat i el benefici propi, sinó també la convivència i el bé comú.

Difícil i fins i tot impossible, em diran. Pot ser. Però crec que ens situaria en un horitzó de reflexió, respecte i progrés molt millor que el que ara mateix se'ns planteja, en el qual separar-se d'Espanya és l'argamassa que uneix unes ideologies i propostes polítiques em temo que irreconci­liables entre si. La coherència de la incoherència, si em permeten l'expressió.

Des d'un catalanisme renovat i res­ponsable caldria buscar convertir Espanya en un Estat evidentment plurinacional. Or­gullós de ser-ho, fins i tot, superant d'una vegada la qüestió territorial i el joc pervers d'identitats que es neguen mútuament. I sí, caldrà buscar interlocutors i convèncer-los. Evidentment. I, una vegada més, presumiblement no serà fàcil. Però personalment estic convençut que cal intentar-ho, perquè aquesta voluntat d'independència que es pregona unànime, ens ha desunit i ens ha deixat sense nord. I ens ha debilitat.