La imputació i el carrer

La Vanguardia en català | 11/10/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Des que el mes de desembre de l'any passat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va admetre a tràmit la querella criminal per diversos delictes, interposada pel Fiscal General de l'Estat a propòsit del 9-N, contra l'aleshores vicepresidenta del Govern, Joana Ortega; la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau; i el president de la Generalitat, se sabia a ciència certíssima que Artur Mas i les seves col·laboradores serien cridats a comparèixer davant el jutge d'instrucció en condició d'imputats. La imputació és un concepte estrictament processal que, encara que estigmatitza (i per això es canviarà), en realitat és una fórmula processal garantista que no prejutja i que manté la presumpció d'innocència. De tal manera que la ci­tació com a impu­tats en la querella criminal de Mas, Ortega i Rigau no ha empitjorat la seva situació sinó que constitueix un desenvolupament -lent, això sí- de la tramitació del procés penal.

Es diu emfàticament que la querella es deu al fet que el president de la Generalitat va treure el dia 9 de novembre del 2014 les urnes al carrer constituint el seu comportament un legítim acte de democràcia activa, a través d'un denominat "procés participatiu". Els fets que justifiquen la querella del fiscal general de l'Estat es corresponen amb un altre relat fàctic. El TC va suspendre expressament la consulta del 9-N el dia 4 d'aquell mes i després, en sentència de febrer d'aquest any, va declarar inconstitucionals tant una part de la llei de consultes com la que es va celebrar el 9-N. El que ha de jutjar el TSJC és, per tant, si hi ha hagut o no desobediència -i altres presumptes delictes connexos- a la resolució del Constitucional, amb independència de l'opinió política que l'anomenat "procés participatiu" del 9-N pugui merèixer. M'afanyo a subratllar que el debat sobre l'efectiva comissió dels delictes que s'imputen en la querella és vivíssim en la comunitat jurídica i que el TSJC haurà de mirar prim perquè les conseqüències de la seva sentència -si s'hi arriba- tindran un gran abast, sigui absolutòria o condemnatòria.

El seguici de discussions sobre la ­judicialització de la política o l'opor­tunitat de la querella, sobre si afavo­reix o perjudica Artur Mas, sobre si li confereix una mena d'investidura martirial i patriòtica, sobre el moment d'in­certesa en què es produeix la ­ci­tació, sobre la coincidència de la data de la seva compareixença amb el setanta-cinquè aniversari de l'afusellament del que va ser president de la Generalitat, Lluís Companys, són adjacents a la qüestió principal i essencial: correspon als tribunals ordinaris i ­predeterminats per la llei examinar si s'ha desobeït una resolució del TC i, en cas que així hagi succeït, ­sancionar- ho tal com estableix el Codi Penal.

En aquest quadre de situació, d'alta crispació interinstitucional com hem comprovat aquesta setmana a Barcelona quan van haver de trobar-se el ministre de Justícia, el president del Tribunal Suprem i el president de la Generalitat, convocar els ciutadans al carrer per acompanyar els imputats -dimarts i dijous que ve- en el seu passeig fins a la seu del TSJC és d'una manifesta irresponsabilitat política i, en el terreny dels propòsits no explícits però obvis, suposa una coacció a la justícia, impròpia en una societat democràtica. Molt més quan la crida de carrer es fa per instàncies que agrupen entitats públiques i organitza­cions socials a les quals correspon un grau especialment exigent de respecte a les convencions de l'Estat de dret. Ja sabem que l'independentisme ha fet de les mobilitzacions ciutadanes -aquí hi ha les Diades dels últims quatre anys- un instrument d'acció, de persuasió i de dissuasió, però fer-lo servir davant un tribunal de justícia és un gravíssim salt qualitatiu que aproxima la contextura democràtica del secessionisme a un populisme ignot en aquestes latituds occidentals.

Artur Mas, lluny de polir les arestes d'a­quest episodi -els seus advocats van interessar de l'instructor la seva més ràpida compareixença-, les esmola. Ell va reclamar per a si, el mateix dia 9-N, tota la responsabilitat citant arrogantment la Fiscalia perquè actués ; és la seva decisió acudir a la seu judicial en comptes de declarar al seu despatx, opció que li ofereix la llei i que Mas no ha considerat i, per fi, la seva complicitat amb l'agitació popular previsible a propòsit de la seva compareixença judicial apareix tan manifesta com clares han estat les seves declaracions sobre la naturalesa suposadament induïda de la querella i la seva admissió pel Govern, deslegitimant la independència judicial. La pèrdua del sentit de la realitat i de la responsabilitat política i democràtica de la classe dirigent independentista a Catalunya és cada vegada més inquietant.