La partida de Mas

La Vanguardia en català | 11/10/2015 - 00:00h


M. Dolores García

Directora adjunta


A Novel·la d'escacs, Stefan Zweig narra la història d'un misteriós personatge vienès sotmès a tortura per la Gestapo, que el manté incomunicat durant mesos. L'home roba un llibre que resulta ser un manual de jugades mestres de campions d'escacs i, en la seva anguniosa solitud, s'aprèn de memòria les partides i es lliura amb malaltissa fruïció a l'exercici intel·lectual del joc per escapar del la clausura. Però en l'intent de fugir de la presó física cau en una obsessió pels escacs fins al punt que el personatge, malgrat la seva intel·ligència i perspicàcia -o potser a causa d'aquestes-, acaba jugant contra si mateix una vegada esgotades les possibilitats del llibre. Si alguna cosa tenen els escacs, relata Zweig, és que "l'estratègia es desenvolupa a dos cervells: les negres ignoren les maniobres i intencions de les blanques, encara que prova d'endevinar-les i malbaratar-les, mentre que les blanques, al seu torn, procuren avançar-se i frustrar els propòsits inconfesos de les negres". Si tots dos són la mateixa persona, jugar contra si mateix és com "saltar sobre la pròpia ombra".

Els grans lideratges polítics tenen períodes brillants en què el dirigent maniobra amb les seves fitxes per avançar-se a les intencions del rival, als moviments circumstancials que es desenvolupen sobre el tauler. Però de vegades aquesta habilitat acaba en obsessió i la tàctica davant la pròxima jugada es converteix en l'únic moviment possible per salvar-se del precipici. Convergència i el seu líder, Artur Mas, semblen sumits en aquesta dinàmica marcada per l'ansietat davant la dificultat de esquivar amb èxit el següent pas. Sempre a mercè de la pròxima jugada, que pot ser fatal o donar-li ànim.

Mas exerceix encara un hiperlideratge indiscutit a Convergència. Però la negociació amb la CUP comença a esquerdar, si no les lleialtats -la disciplina interna és indestructible-, la plena confiança que fins ara molts dipositaven en el president. Consellers i càrrecs del partit xiuxiuegen preocupats i es pregunten si aquesta vegada no estaran anant massa lluny. No són pocs els membres del Govern que preferirien unes noves eleccions al març abans que cedir massa davant de la CUP. Ja no es tracta de la investidura de Mas, sinó dels mesos següents. Les exigències de la CUP poden posar en risc la fèrria cohesió interna de Convergència. Encara que les escasses negociacions que s'han produït són molt discretes, les trobades no han anat bé. Han sorgit reclamacions com la desobediència a la llei de l'avortament pel que fa al permís patern per a les menors de 16 anys, o mesures dirigides a intervenir en el funcionament dels bancs o en contra de les privatitzacions. El gran actiu de Mas per a l'independentisme és precisament el seu perfil conservador, però els acords amb la CUP poden malmetre aquesta imatge.

Els qui defensen a CDC que aquesta aliança és insostenible admeten que unes noves eleccions poden portar-los a l'oposició, però fien el futur en la necessitat d'afrontar una veritable refundació. Tot i això, no tots a CDC opinen igual i el mateix Mas es manté en la seva intenció d'aconseguir la investidura amb el suport dels cupaires. Convocar les quartes eleccions en cinc anys tampoc és una solució airosa. Mas semblaria destinat a anar llançant els daus, una vegada i una altra, a la recerca d'un sis que mai no surt.

Si fa uns mesos Junts pel Sí estava destinat a ser l'instrument perquè Convergència inclogués també l'espai de centreesquerra i acabés per engolir ERC, ara l'artefacte li està resultant més útil a Oriol Junqueras. Els republicans se senten molt còmodes: entre la Convergència de les retallades i la corrupció i l'extrema esquerra radical de la CUP, Esquerra queda en la centralitat. I Junqueras, seduint exdirigents socialistes i sectors catòlics, pretén erigir-se en un nou Pasqual Maragall. Mas juga amb les negres i Junqueras amb les blanques. La diferència és que, mentre el republicà no té pressa, el rellotge juga en contra del president. Mas ha anat prenent decisions a la corda fluixa i ara, quan el seu càrrec depèn d'un acord amb una força oposada a les conviccions del seu partit com és la CUP, sembla condemnat a jugar contra si mateix.