Espectacles

La Vanguardia en català | 11/11/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Dilluns, al Parlament de Catalunya, l'èpica va sortir pansida. La sobreactuació posava en evidència que la realitat no respon a la ficció. En teatre passa molt, això: sempre que els actors no entenen l'obra que representen, exageren els gestos i la dramatúrgia. Ara mateix, es representa a Barcelona Molt soroll per no res, un Shakespeare que agrada tan poc als que el representen que l'han disfressat de pel·lícula americana dels anys cinquanta. De manera semblant, al Parlament, abans d'ahir, mentre s'aprovava un text que esclafa tota possibilitat de reconduir el que Junts pel Sí representa, van ser més important la vestimenta i l'escenografia que no pas la paraula. Les pancartes, les banderes i les samarretes van ser més expressives que la resolució aprovada per 72 diputats en què es donava per iniciada la desconnexió.

No deixa de ser curiós: aquesta resolució és un autèntic cop de falç i, tanmateix, els que s'hi oposaven, en comptes de proposar paraules suggestives per unir allò que els altres separaven, van optar per les coreografies de carrer. Per la seva banda, els inductors del text desconfiaven tant del que s'estava aprovant que es van presentar proclamant una ­altra cosa. Com el director barceloní de Molt soroll per no res, ¿potser Anna Gabriel de la CUP considerava que el soroll desconnector és poc convincent i s'ha d'embolcallar amb un eslògan feminista? Mentre a Espanya la cosa va de veres, tornava al Parlament l'esteticisme llevantí de què Unamuno va parlar per descriure la catalanitat. Desconfiant de la munició pròpia, els parlamentaris catalans van imitar els gestors del Liceu que, avergonyits de l'òpera que programen, han llogat un humorista de Monty Python com a director d'escena.

Semblava més autèntic el que va passar ahir. Artur Mas va demostrar que és molt resistent i té una formidable capacitat de resposta, sobretot quan, enfrontat a Arrimadas i Albiol, de retòrica limitada, va treure el geni, la capacitat de lluita i la seva intel·ligència lògica. L'espectador, mentre el sentia, es preguntava: per què un home d'aquesta vàlua ha comès tants errors de pissarrí? ¿Per què va confondre la part amb el tot el 2012 i per què, des d'aleshores, ha arrossegat una part de Catalunya cap a un precipici? I ara que el seu pla electoralment ha fallat, per què continua avançant, en comptes de facilitar un pla B a la part del país que l'ha seguit? Per què un home intel·ligent com Mas és capaç de suïcidar-se arrossegant els seus? La resposta la va donar a entendre Mas mateix tot discutint -rendit i versallesc- amb Baños de la Cup. Estava fent teatre. El típic teatre que fa l'enamorat quan l'enamorada el rebutja: fer el pena. Per guanyar els favors de qui els hi negava, va representar el trist espectacle de la submissió.