NEUS TOMÀS

Cap de Política

Primer les idees, després, les persones

@neustomas

La CUP, a diferència de Mas, no té nada que veure ni amb el 'business friendly' ni té un tresorer a la presó


DIMARTS, 10 DE NOVEMBRE DEL 2015 - 23.54 H

Artur Mas vol ser president. I està en el seu dret, però això no significa que no hi pugui haver una alternativa. L’anomenat procés s’aguanta per un fil per un nom. ¿Què ha de prioritzar-se, les persones o les idees? La CUP, bregada en la lluita al carrer i que ha fet de la resistència i de la defensa d’uns determinats valors la seva raó de ser, demana que al capdavant de la Generalitat no hi hagi la mateixa persona que va accedir al càrrec fent gala de ser el que millor retallava i el grup del qual al Congrés es va limitar a abstenir-se en la reforma exprés de la Constitució (el famós article 135) que ens va ofegar a tots una mica més. Per no parlar del seu suport a la reforma laboral o a l’amnistia fiscal del PP. Tampoc hauria de ser algú que quan parla dels casos de corrupció que esquitxen el seu partit nega que s’hagi fet res malament. Mentrestant, el seu tresorer, Andreu Viloca, l’escolta des de la presó.
    El debat va més enllà dels noms, és una qüestió de fons. Passar de ser un president orgullós de ser business friendly a defensar una renda de la ciutadania, que a Convergència sempre s’ha rebutjat, és una evolució massa dràstica perquè sigui del tot creïble. Tampoc acaba de ser versemblant la conversió independentista d’alguns dirigents de CDC. Entre els més joves i els nous quadros amb els 40 ja fets sembla que és de cor. Josep Rull sempre ha sigut independentista. En altres sona encara més a impostura obligada. Quan un conseller, i no precisament del sector crític, reconeix en privat que fien el seu futur al resultat del 20-D, ¿com cal interpretar-ho? Doncs la raó (i l’hemeroteca) conviden a pensar que potser l’ADN convergent no ha canviat tant, per a alegria de més d’un votant i sorpresa d’algun d’última hora.
    El problema, enquistat ara com ara, és que a l’altre costat hi ha un president que vol guanyar aquelles eleccions generals i a qui el conflicte català li va de perles per remuntar en les enquestes. Tampoc Pedro Sánchez, sembla disposat a buscar una solució de debò per resoldre el desafiament plantejat per Catalunya. Només una reforma constitucional difusa amb més aparença de pegat que no pas d’encaix per recuperar ponts trencats. El PSC no és que renegui del dret a decidir, és que a l’elector, més d’un dia li deu costar distingir el seu discurs del del PP. Una llàstima. I el text presentat aquest cap de setmana per Albert Rivera és un «'cierra España'» versió moderna. El discurs de la disciplinada Inés Arrimadas al Parlament tampoc convida a pensar que existeixi una sortida. Així que només Podem i Alberto Garzón, els últims a la graella del 20-D, s’atreveixen a plantejar que els catalans puguin pronunciar-se en una consulta a l’escocesa.