Barcelona
11/11/2017 01:43 | Actualizado a 11/11/2017 03:41

Farts. A Catalunya cada vegada n’hi ha més. Farts però inofensius. Treuen el nas al carrer, al metro, al bar on dinen, a l’ escola dels seus fills, a l’oficina... i què és el que troben? Doncs un munt de farts. Coexisteixen els farts de dretes amb els d’esquerres, i aquests dos amb els de centre, i amb els farts perplexos i els espantats, i amb els farts joves i els vells, i amb els farts bonistes i els combatius. Són els farts del monotema. Ja sabeu a què em refereixo.

Farts que no es parli de cap altra qüestió. A tota hora. De dia i de nit. A tot arreu. Com si no existís res més, ni l’ atur, ni la sequera, ni l’educació, ni el preu de l’oli, ni la sanitat, ni la precarietat, ni que a la cunyada, la de Mataró, a qui el negoci li anava fantàstic fins fa dos mesos ara estigui perdent comandes i clients a la velocitat del llamp.

Farts dels dos pols oposats que no s’atreuen.

Farts de la sobtada divisió.

Farts de les mitges veritats perquè dues mitges veritats equivalen a una mentida.

Farts que se’ls tracti com idiotes. O encara ­pitjor, com si els volguessin autòmats a qui es programa per obeir consignes.

Farts de l’helicòpter que sobrevola Barcelona quan menys t’ho esperes i que no és més que un símptoma que la ciutat és una altra.

Farts que l’anormalitat sigui la normalitat.

Farts de mantenir-se físicament i emocional en estat permanent d’emergència, sempre en alerta.

Farts d’haver d’emmotllar l’agenda personal al calendari de mobilitzacions i protestes.

Farts de parlar en veu baixa per si de cas.

Farts de tant de hooligan amb la bandera al coll i la veritat única a la boca en els debats de les idees publicades, radiades i televisades.

Farts que es titlli de tous d’esperit aquells que prefereixen el silenci (o el dret a la paraula a mà alçada) a anar cridant pel carrer rere la pancarta.

Farts que algú, dels que volen tenir comandament a la plaça, els obligui a triar entre el blanc i el negre per a tota la vida.

Farts que aquesta gent sempre es posi al darrere però deixin anar d’altres al davant, de vegades sols (aquesta frase no és meva però la comparteixo).

Farts de tant espontani borratxet d’odi a les xarxes socials i a fora que ni escolta ni admet una altra opinió que no sigui la seva.

Farts d’una classe política curtterminista, tramposa i mediocre en el moment polític i institucional més delicat dels últims 40 anys.

Farts de les fugides psicòtiques d’alguns.

Farts que d’altres governin des d’una gran distància emocional, sense saber què dir, què respondre o com convèncer.

Farts que mig Catalunya vulgui volar un pont i que Madrid faci anys que és un eficaç proveïdor d’explosius (aquesta frase també la manllevo). Per aquest pont hi passeja la gent farta, el pare amb la seva filla, el pensionista, l’empresari, la mestra, tots.

Farts del que encara ha de venir, que una farsa tapi una altra farsa.

Farts que la baralla política sigui a cop de pa­triotisme, que els problemes reals de la gent ­importin un rave i que els electors, en comptes d’urnes, siguin cridats a les croades.

Farts. Alguns n’estem farts.