Puigdemont i el castell de Kafka

La mirada tòpica intoxica una vegada més la interpretació. Molts comentaristes donen per fet que amb Puigdemont la Generalitat es ruralitza. No hi ha tòpic més suat. Ara bé, com que diumenge passat jo mateix vaig posar un cert èmfasi en el substrat remença i carlí de la població d’Amer, m’agradaria estendre’m una mica en la descripció de la Girona que Puigdemont representa. Segons la Memòria Econòmica de Catalunya 2014, patrocinada per Banco Santander, de les quatre províncies catalanes, la de Girona és la que revela els millors resultats de recuperació industrial. Ho repeteixo per als cultivadors de tòpics: els millors resultats de recuperació industrial són a Girona. Un exemple. Hipra, la gran exportadora de salut veterinària, té seu a Amer, poble natal del nou president, des d’on es dirigeixen 25 filials repartides per tot el món.

El president electe va deixar ahir el seu despatx a Girona (Pere Duran)

Les exportacions de la indústria gironina van com una moto. Es van duplicar el 2014, segons l’Observatori de la Pimec. Les xifres de saldo exterior de la província són de més de 3.000 euros per habitant. Un rècord català. A Tarra­gona i Barcelona el saldo és negatiu: a Barcelona de -1.860 per habitant i a Tarragona de -5.749. Certament, cal situar aquestes xifres en el seu context: la indústria petroquímica de Tarragona i el teixit industrial barceloní necessiten importar molts més components que no pas les de Lleida i Girona, amb predomini del sector alimentari. Aquestes dades no són portades a col·lació per fomentar el xovinisme gironí, sinó per desfer els tòpics de la Catalunya rural i la metropolitana.

Una de les raons de l’augment de l’independentisme a Girona és el tomb que han fet els empresaris. Si molts d’ells s’arrisquen al canvi descomunal que significaria la ­independència és perquè creuen que l’alt funcionariat que decideix la política econòmica, fiscal i energètica a Espanya els perjudica severament. No poden entendre que l’Estat penalitzi la indústria amb una política energètica que pesa com un mort sobre el preu dels productes que fabriquen. La dolorosa autodevaluació del preu del treball ha servit de ben poc –sostenen–, ja que el preu de l’energia s’ha polit l’estalvi que paguen els treballadors. Molts empresaris ­gironins donen per fet que l’alt funcionariat de Madrid ha fet una mutació: de la planificació franquista a una visió anglosaxona de l’economia. El conflicte entre ­Catalunya i Espanya, vist des d’aquesta perspectiva, s’assembla al xoc que s’està produint entre l’Alemanya de Merkel i la City de Cameron. Qualsevol observador fred hauria d’acceptar que, quan un empresari es queixa més del preu de l’electricitat que del treball, el problema és l’Estat. Un altre cas flagrant és el de l’aeroport gironí. No demanen prebendes: demanen llibertat per gestionar-lo. Però tant, en l’energia com en les comunicacions, l’Estat s’alça mut i imponent davant d’ells com el castell de Kafka.

Puigdemont, fill de la menestralia, és un exponent d’aquesta cultura. Tot i que des de ben jove va estar lligat a CDC, mai no va ser funcionari de partit ni va anar a la cacera del càrrec. Tenia feina a El Punt però va deixar-la per pagar-se ell mateix un sabàtic d’estudi a Europa. No va formar part de les cordades de convergents gironins. No es va acostar a la dominant escola olotina (Calzada, Macias, Xuclà). Mentre Convergència a Girona era directament Pujol i uns pocs guardians (Soy, principalment), Puigdemont hi tenia el cor, però no la vida. Va desplegar diversos projectes: un think tank, una agència de notícies basada en tecnologia 2.0, aleshores molt desconeguda, va crear un diari en anglès, va fabricar projectes de ­tota mena. Lluís Freixas, director de la Casa de Cultura, i el senador Joan Bagué, que el coneixen de sempre, coincideixen a valorar l’individualisme creatiu de Puigdemont i la seva obsessió per idear projectes. No va buscar ser alcalde de Girona com ara no buscava ser president. Això li dóna una gran llibertat. “No pararà d’imaginar projectes”, diu Bagué. I Freixas: “És un tipus especial, visionari, que va a la seva: desconcertant”.