LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CONFESSIÓ DE L'EXPRESIDENT

Xavier Bru de Sala

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Pujol contra els valors de Catalunya

@Xbrudesala

No cal esperar la sentència d'un tribunal per dictar la pena més terrible de la condemna moral


DIVENDRES, 12 DE FEBRER DEL 2016

Pujol contra els valors de Catalunya

Plaça de Macià. Passeig de Companys. Avinguda de Tarradellas. A ben pocs municipis de Catalunya, si no són minúsculs, trobareu a faltar els tres presidents de la Generalitat. Si algú pensa que en un futur, per llunyà que se l'imagini, veurem el nom de Jordi Pujol en places o avingudes, és probable que vagi errat de dalt a baix. Ben al contrari, en comptes de públics homenatges, ha començat un procés de retirada de plaques en equipaments inaugurats durant la seva llarga presidència. ¿És una decisió justa o exagerada?

És el càstig que mereix, amb independència d'allò que els tribunals de justícia arribin a provar. No cal esperar les sentències dels tribunals per dictar un altre tipus de pena, més terrible: la condemna moral, conseqüència directa de la famosa carta del 25 de juliol del 2014, en què Pujol confessava haver perpetrat el contrari del que predicava. Sense que hagi d'interferir en la valoració de la seva obra de govern, la condemna moral de la societat catalana a Jordi Pujol és ferma, irreversible, inapel·lable.

Per anys que passin, Pujol serà el president que va enganyar els catalans quan va trair, en benefici propi, els valors que justifiquen l'existència del catalanisme. L'expresident Jaume Matas, posem per cas, sempre ha regalimat cinisme. De tots els altres responsables dels innombrables casos de corrupció que han sortit i sortiran a la llum, es pot assegurar igualment que no tenien la indecència de presentar-se com a models de decència. Pujol no. Pujol liderava el catalanisme. El propòsit del catalanisme és bastir un país millor. Tan modèlic com es pugui, a través de l'exigència personal i col·lectiva. Això és exactament el contrari de la imatge de cova de lladres que caracteritza els decennis passats, amb la figura de Pujol com a gran enganyifa moral.

Ho entendrem més bé si comparem Pujol amb Moisès, el seu personatge històric preferit. Aquest, després d'alliberar el poble escollit de l'esclavatge del faraó i travessar el mar Roig, va pujar al Sinaí, on va rebre les Taules de la Llei, escrites per Jahvé, el Déu únic i gelós. Quan va tornar, es va trobar els israelites que adoraven un vedell d'or i, en un atac d'ira, va estavellar les Taules contra el fals ídol i les va fer miques. Aquesta escena, una de les més conegudes de la Bíblia, hauria continuat aquí de la següent manera. Un cop reconduït el poble a la fe veritable, Moisès es retirà a la seva tenda on, d'amagat del poble, adorava un vedell d'or particular.

Són innombrables els grans personatges de la història que presenten un costat fosc, sense que això els invalidi. Més aviat es tendeix, sinó a disculpar, sí a posar les febleses en un segon terme com més discret millor. Ni que siguin delictes o crims. Però quan el líder es burla en privat dels principis que predica en públic, els mites s'enfonsen sense remissió. Si a algú li costa entendre-ho, que torni a llegir el paràgraf anterior. ¿Existiria el poble d'Israel, si Moisès, a l'altra cara de les Taules de la Llei hagués adorat el vedell d'or? Si ho hagués fet i l'haguessin descobert, és clar, potser ara no llegiríem la Bíblia (que sigui dit de passada i de manera especial als agnòstics i als ateus és, amb diferència, el millor llibre del món).

Amb l'escarni a l'exemplaritat protagonitzat per Pujol, el catalanisme entra en contradicció amb la seva arrel més sòlida. Contra el que pugui semblar per la salut electoral del sobiranisme, l'esquerda costarà de tancar. ¿Un país millor? ¿Presidit per Pujol i uns hereus polítics dividits entre els que encara el veneren i el protegeixen i els que callen per no condemnar-lo? ¡Vinga, home!

La confessió de Pujol és una bomba contra el contracte implícit entre Catalunya i el moviment catalanista, pel qual el país concedeix al moviment la categoria de columna vertebral. D'aquí que la radicalitat, per ara entre absent i dubtosa, en la renovació de Convergència, sigui, no una qüestió de partit sinó de país. El catalanisme ve de lluny i pot superar la sotragada de la confessió de Pujol. Però li costaria molt més refer-se si la nova Convergència no es desprèn del vedell d'or. Un pal de paller podrit ha de ser substituït per un pal de paller sa, no per un altre amb el corc a dins.

En relació amb els valors del catalanisme, l'electorat sobiranista hauria de ser implacable. I si no ho és, pitjor pel catalanisme. I per Catalunya, que haurà d'abandonar l'esperança, no d'esdevenir un país exemplar, sinó simplement millor del que és ara
.