Si l'hàbit fa el monjo, el càrrec fa el polític, o això deuen pensar els nous, que, amb tantes ànsies desaforades, comencen a semblar molt vells. El cert és que, malgrat la xerrameca electoral, els aires de nova moralitat i el vestit regenerador que s'han posat per a la festa, a l'hora de la veritat l'única cosa important és el famós "Com ho tenim, això meu?". Com que, a més, són partits que han crescut tan ràpidament com eixelebradament i que vénen amb la voracitat de molta fam acumulada, la necessitat de càrrec és més apressant del normal, de manera que el que passa era previsible.

I el que passa és clar: fer tots els pactes possibles, amb tots els colors possibles, ja siguin casta o castissada, per garantir unes quotes de poder importants. I això tant val per als podem del puny alçat com per als ciutadans del patrioterisme espanyol. De Rivera a Iglesias, el que els uneix és molt més que el que els separa: les ànsies de tocar cuixa política. I per això faran tot el que sigui necessari, es menjaran amb patates les promeses electorals, se n'aniran al llit amb companys de viatge que fins ahir eren indesitjables, acceptaran programes que havien menyspreat i recorreran a tota la gramàtica de la política per intentar vendre com a coherència ideològica el que és un simple intercanvi de cromets. El pitjor no serà la inconsistència del discurs que havien venut a tot arreu, amb el seu lema moralista tot a cent, sinó les tortuositats dialèctiques que despendran per intentar vendre'ns la moto.

Seria millor que assumissin el que és evident: que són com tots, i, com tots, el que volen és el poder. Però no anirà així, ens donaran la llauna amb estrambòtiques argumentacions, reinventaran discursos i, com en Manolo amb el bombo, continuaran amb la tirallonga de la regeneració i etcètera. Però la realitat és tan tossuda com les seves evidències, i heu-les aquí, brillant com sols en expansió: no volien liquidar la casta; el que volien era ser la nova casta. Per això han deglutit els gripaus amb avidesa i sense digestió pesada, i per això mateix són tan vells, sent tan nous. És el que tenen els salvadors de la pàtria, els constructors del nou món i la resta de venedors de fum, que acostumen a mostrar-se com el rei nu abans d'arribar al tron.

Per descomptat, hi ha contingències que expliquen cada cas, una mica de Cifuentes, un molt de Susana Díaz, un altre poc valencià i la resta de la rumba de cromos canviats. Però més enllà de cada circumstància,el més significatiu és el que es respira a l'ambient. I es respiren unes ànsies de poltrona que ni tan sols aconsegueixen disfressar-se amb retòrica. Han arribat per vestir-se amb la porpra del poder, i no estan per a ximpleries de programes, coherències i promeses electorals. Potser és cert allò de Goethe, que tot aquell que ­aspira al poder ja ha venut la seva ànima al diable? Això sembla.