12/07/2016 00:50

L’èxit més notable del congrés convergent ha estat la seva capacitat de desmentir tots els titulars prefabricats, tant els generats pels opositors polítics com pels tertulians previsibles. La màquina de pensar s’havia posat en marxa feia ­dies i havia perpetrat tres idees força que ja havien condemnat el nou ­partit a la foguera: serà la vella Convergència amb maquillatge nou; es mantindrà l’ambigüitat calculada; la cúpula manarà damunt d’un partit sense vida pròpia. És a dir, allò del “más de lo mismo” de la ínclita Arrimadas. I tanmateix, dos dies i una llarga nit després els que han quedat molt vells són, justament, els opo­sitors que es mantenen en aquesta suada cantarella. Opositors, per cert, com els del PP o Ciutadans, que es permeten donar lliçons de democràcia interna des de partits que practiquen la política del mutis i a la gàbia. Allò de la paella bruta, que sempre ens embruta…

Tanmateix, i més enllà del soroll dels sospitosos habituals, el cert és que aquest congrés ha sortit molt millor del previst justament perquè no ha estat ni calmat ni plàcid. És cert que la batalla dels noms s’hauria pogut dur molt millor per part dels dirigents, i que s’haurien estalviat una bromera innecessària. Però, vist en perspectiva, fins i tot aquest embolic ha resultat, al final, força higiènic. El cert és que allò que els contrincants polítics o mediàtics consideren en negatiu – crisi, erosió de la cúpula, corrents interns– és justament el símptoma més notable de la força del nou partit. El PDC neix amb un intens debat d’idees i amb una militància que demostra convenciment i personalitat, alhora que alça la veu tant per confirmar com per desmentir als dirigents. És el que passa en els partits anglosaxons, els líders dels quals han de suar tinta per mantenir les seves posicions perquè no lideren ramats de xais sinó personalitats compromeses. I, vist el que hem vist aquest cap de semana, el PDC neix amb una militància molt vigorosa.

Les tres lletanies, doncs, han quedat sonorament desmentides: ningú, més enllà de la mentida política, podrà dir que el PDC és com la vella CDC perquè la seva renovació ha estat tan profunda com radical; tampoc és cert que mantingui l’ambigüitat, atesa la seva inequívoca adscripció a l’objectiu de la independència i al model de la República. La mort de CDC ha significat, sense pal·liatius, la mort del pujolisme. I respecte a la direcció, caldrà esperar a les primàries pertinents –que no seran un camí de roses–, però l’opció que es preveu vencedora, la d’Artur Mas, pràcticament no conté ningú del passat, i ell mateix no té res a veure amb qui era fa pocs anys. I tot plegat, sumat a un partit que mantindrà diferenciada la vida de partit de la de govern (tant nacional, com municipal), a l’estil dels grans referents internacionals. El PDC no podia, doncs, néixer amb més credibilitat i amb més força.