Amenaces i advertències

La Vanguardia en català | 12/08/2015 - 00:00h


Sergi Pàmies


La precampanya electoral del 27-S és com una pretemporada de futbol. Els titulars més reputats estan de vacances o recuperant-se d'algunes lesions i els analistes més prestigiosos carreguen piles de cara a un retorn que els exigirà molta vehemència dialèctica. La substància propagandística, però, no descansa. Les forces polítiques del Bé i del Mal inverteixen molta energia a discutir l'essència plebiscitària o postautonòmica de les eleccions. En aquest clima d'assaig general d'una obra amb molts elements d'improvisació i un desenllaç obert, el llenguatge continua sent una font objectiva de veritats no solament pel que diuen els candidats, sinó per com ho diuen.

Quan el president Mariano Rajoy apareix a Mallorca per, amb l'encarcarament habitual, parlar d'una hipotètica reforma constitucional que japodríem qualificar de "Virgencita, virgencita, que me quede como estoy", defensa la legalitat vigent però ho fa d'una manera que, en funció de la susceptibilitat de qui l'escolta, pot sonar a amenaça explícita o encoberta. Però quan Raül Romeva es multiplica per iniciar l'onada d'una consigna que ja circula amb molta potència pels àmbits sobiranistes i repeteix que si l'independentisme no guanya clarament la reacció del Govern espanyol serà ­diabòlica, en funció de la susceptibilitat de qui l'escolta també pot sonar a advertència explícita o encoberta.Però, en realitat, i sense entrar en legitimitats polítiques o en mitomanies mediàtiques, el procediment és el mateix: reforçar l'element intangible de la por. No és cap novetat. Fa uns anys, els so­cialistes ja van empescar-se una campanya basada en el lema "Si tu no hi vas, ells tornen" jugant amb la por del llop que encarnava el PP. I, l'any 2012, el PP basc també va recórrer a una estratègia semblant substituint l'adversari polític per l'enemic de l'abstenció amb una campanya que deia "Si tú no vas, ellos ganan".

Ja tenim prou experiència per constatar que el valor de la participació fluctua. Hi ha eleccions en què els partits semblen més interessats a subratllar-ne la importància i ens afalaguen constantment i altres en què se les empesquen totes per desmobi­litzar-nos i avorrir-nos fins a la nàusea. En les pròximes setmanes, l'esforç de mobilització serà espectacular perquè totes les opcions polítiques necessiten la totalitat dels seus fidels per aspirar a un resultat que puguin defensar mínimament la nit electoral. I en aquest context, les advertències i les amenaces abundaran perquè sempre és més fàcil apel·lar a sensacions, emocions, sospites i hipòtesis primà­ries que ar­gumentar una política determinada (per cert: ¿per què fa tants anys que els partits polítics desatenen tant la po­lítica cultural en els seus programes?). Per això és convenient re­visar què vol dir cada paraula. Advertir: el que ­diuen que fan els que amenacen. Amenaçar: el que fan els que diuen que només adverteixen.