Convergent vota CUP

La Vanguardia en català | 12/10/2015 - 00:00h


Francesc-Marc Álvaro 


De totes les preguntes que un es podria fer després del 27-S n'hi ha una que -per mi- és la més important: per què quan calia reforçar més clarament el carrer central del sobiranisme l'electorat no ho acaba de fer i, en canvi, prima el carrer petit i més radical del moviment? No només els dirigents de Junts pel Sí haurien volgut aconseguir tres o quatre ­diputats més, també és sabut que la CUP s'hauria estimat més tenir algun diputat menys a canvi d'un escenari on la clau no fos en les seves mans i pogués influir sense tanta pressió ni tant de protagonisme.

Abans d'assajar respostes a la qüestió, vull recollir la reflexió d'algú que va viure des de dins els dos governs tripartits i que fa un paral·lelisme interessant. Segons el bon amic Jaume Badia -que va col·laborar amb els presidents Maragall i Montilla- el que passa aquest 2015 va passar, salvant totes les distàncies, el 2003. En aquell moment, la victòria del PSC va ser curta i els votants van donar la clau a l'ERC de Carod-Rovira. Quan calia reforçar el canvi reformista després de més de dues dècades de pujolisme, les urnes van posar els republicans al centre de totes les combinacions possibles. Els votants van venir a dir que ERC havia de ser el vigilant i la garantia d'una etapa nova.

Òbviament, ni Junts pel Sí és el PSC de fa dotze anys ni la CUP és l'ERC d'aleshores, ni l'objectiu de Mas és el que Maragall portava al cap, ni els dos contextos tenen res a veure. Però Badia suggereix un fil que em sembla digne de ser tingut en compte: en moments en els quals tocaria assegurar majories molt sòlides i àmplies, l'electorat atorga un paper imprescindible al sector més radical -coherent, pur i aparentment nou- perquè no s'acaba de fiar que els actors centrals -pragmàtics i contradictoris- facin el que prometen. I, llavors, es produeix l'efecte indesitjat i la paradoxa diabòlica: aquest vot que s'investeix de la funció de guardià del canvi acaba afeblint el mateix canvi, perquè introdueix un nivell de complicació i d'incertesa molt alt. D'alguna manera, també l'any 2012, Mas és víctima de la mateixa resposta i perd molts escons; els que volen canvi històric decideixen que els independentistes de sempre controlin el ­viatge.

Primeres estimacions indiquen que fins un 25 per cent del nou vot a la CUP podria ser d'antics electors de CiU. Som un país on el fons catòlic pesa més que no sembla. Tres dies abans del 27-S, vaig tenir una conversa amb un prototípic botiguer convergent que em va dir que dubtava entre Junts pel Sí i la CUP. Tot seguit, va admetre que no s'havia llegit el programa dels cupaires. Per què creix tant la CUP? Per les retallades, la corrupció, la crisi, perquè no semblen polítics i, sobretot, per un factor que ens porta fins a la consulta del psicoanalista: perquè una part dels moderats no es refia gaire dels moderats.