Recuperar la confiança mútua


12/10/2017 00:46

La confusió que es va viure dimarts a la tarda al Parlament de Catalunya no s’avé amb la naturalesa de la política. Falta de puntualitat, presses als passadissos, desavinences d’última hora, assumir durant deu segons el mandat que Catalunya es convertís en un Estat independent en forma de república, suspendre la proclamació republicana per obrir un període de diàleg, eufòries i frustracions concatenades, un document firmat a la sala d’actes només pels de Junts pels Sí i la CUP...

La política no hauria de ser això. I el pas fet dimarts pel president Puigdemont té una rellevància política momentània, transitòria, que segurament ocuparà unes línies en la història. Però el que sí que entrarà en el relat històric d’aquesta època és com, una vegada més, Catalunya és un motor de transformació de la realitat política espanyola i, naturalment, també de la catalana. Tant per bé com per mal.

El que provoca que el nacionalisme espanyolista tingui per principal enemic el catalanisme polític és perquè defensa una idea alternativa d’ Espanya, un país on, sent tots molt diferents, ens puguem sentir còmodes, com assegurava amb freqüència Ernest Lluch.

Un historiador anglès solia dir que Espanya és un país inacabat perquè no ha trobat la fórmula per viure en la diferència, ja sigui cultural, lingüística o històrica. Catalunya ha estat la palanca que ha fet canviar l’estructura política d’ Espanya al llarg de l’últim segle, des de la Setmana Tràgica del 1909 fins als fets dramàtics d’avui que és més que probable que obrin la via per a la reforma de la Constitució que intenti resoldre el descontentament tan estès en la societat catalana i en la població d’altres comunitats.

És difícil que la manera adoptada per Puigdemont per crear la república catalana sigui acceptada per una majoria de catalans, pel conjunt d’espanyols i per Europa. Rajoy ha obert la crosta de l’article 155 però l’aproximació a l’anomenat problema català no pot venir només a cop de lleis. Per descomptat que Rajoy no és el comte duc d’ Olivares que va deixar escrit que el “primer negocio y el mayor es allanar Catalunya”. La sessió al Congrés d’ahir ho de­mostra.

Restablir la confiança mútua entre els catalans és un element primordial. Des de la pluralitat i des del respecte. Així com també reconstruir els ponts trencats emocionals i afectius entre catalans i espanyols. La convivència no s’imposa per decret ni per la força sinó amb molta pedagogia, actes de comprensió i generositat mutus, valorant la singularitat i no esclafant-la. El que els catalans diuen és, afirmava Azaña defensant l’Estatut del 1932: “Volem viure d’una altra manera dins de l’ Estat ­espanyol”. Mentre no s’entengui aquesta realitat tan arrelada no servirà de res la coerció o les proclames eufòriques sobre la unitat d’ Espanya. La unitat és possible dins de la diversitat i el respecte.