Paciència


12/10/2017 00:44

La premissa d’un temps mort, pensat per facilitar el diàleg, és que exigeix temps viu precisament perquè pugui passar. És a dir, no es pot obrir una porta (encara que sigui tímida) per donar opció a la paraula, i tancar-la al primer minut de dificultat. En conseqüència, i aterrant a la zona calenta catalana, el parèntesi que va oferir el president Puigdemont s’ha de mantenir durant prou temps perquè es propiciï o s’esgoti la possibilitat de diàleg. O, si més no, fins que ho permetin les circumstàncies (urgents, sens dubte), però que no sigui per impaciència o febrada que es precipiti el fracàs.

Per descomptat, tot és molt difícil. De moment, l’escenari és el següent: d’una banda, el president ha mostrat solemnement la declaració d’independència però l’ha suspès per donar vies al diàleg. Els seus aliats han avalat el parèntesi, fins i tot la CUP, que, malgrat el malestar notori que sent, ha actuat amb responsabilitat.

En aquesta banda, doncs, del mapa, s’està com les embarassades quan surten de comptes: a punt, però trigant. I pel camí, si existeixen els mi­racles, les mediacions i l’Esperit Sant, pot ser que la paraula aconsegueixi el seu espai.

A l’altra banda del mapa, també han sortit de comptes i els seus moviments, encara que contundents, s’han produït al ralentí. Rajoy ha parlat per al seu públic, mentre parlava a Catalunya: ha ensenyat la poteta del 155, per acontentar l’Espanya de l’“a por ellos”, amb els Aznars, els Ciutadans i la cort del micròfon excitant el pa­norama. Per cert, escoltant els del partit taronja, fins i tot Rajoy sembla moderat.

A més, havia de mostrar duresa ràpida, no fos cas que avui li regalessin una esbroncada en la desfilada militar. Article 155, doncs, per imposar l’Estat espanyol i la força per sobre de la nació catalana i les seves raons. Però amb el requeriment a la Generalitat i els cinc dies, s’ha donat un tímid respir, potser per vendre la idea a Europa que ell també és capaç de modelar el temps. Sigui com sigui, i amb Sánchez i el seu efectista –que no efectiu– joc del remodelatge constitucional, Rajoy ha tornat a dir que no al diàleg, i ja porta una muntanya sencera de ne­gacions. Malgrat tot, i amb la duresa del verb utilitzat, també aquí s’ha jugat una mica amb el temps.

Temps per a res, diran als dos extrems de l’escenari, perquè sigui com sigui, el 155 ha començat el seu tic-tac, i les amenaces judicials contra líders democràtics com els Jordis o la també explícita amenaça contra el major dels Mossos, continuen el seu funest camí: gasolina per al foc. Però fins i tot així, el cert és que importants veus internacionals van demanar un temps, el president –i els qui li donen suport– van acceptar el repte i ara tenen l’obligació de donar-hi curs.

Aquesta és la regla d’or de la petició de diàleg: si es demana temps, cal ­donar-lo. Paciència, intel·ligència i ­espera. Que siguin d’altres els que es precipitin.