155 monedes de plata

Madrid
12/11/2017 01:00 | Actualizado a 12/11/2017 04:38

Cent cinquanta-cinc monedes de plata”, va escriure el diputat Gabriel Rufián al seu compte de Twitter quan va veure venir l’ onada de disgust que es podia endur Carles Puigdemont riu avall. Passaven uns minuts de les onze del matí del 26 d’octubre. Cal tornar una vegada i una altra a aquest dia d’octubre, perquè conté gairebé totes les claus del que ara està passant.

A les onze del matí, Puigdemont acabava de comunicar a Iñigo Urkullu que havia pres la decisió de convocar eleccions en els termes exigits per la Moncloa a través dels mediadors (el lehendakari basc i un grup molt reduït d’empresa- ris i professionals catalans). El decret faria una explícita referència a la llei electoral vigent. Mitja hora més tard, uns estudiants congregats a la plaça Sant Jaume començaven a cridar: “Puigdemont, traïdor”.

Aquell matí,li va comunicar al president la seva reticència a l’avanç electoral, sense dir res en públic. La notòria habilitat d’un home que es vanta d’haver treballat com a investigador als arxius secrets del Vaticà. Junqueras no va dir res. Va deixar que piulessin els seus.

Passades les dotze del migdia, Puigdemont ja notava sobre les espatlles la càrrega de l’oprobi. Es veia processat pel referèndum de l’1 d’octubre i desaprovat per la seva gent. Ja es veia en un mal lloc als llibres d’història catalanista. La paraula traïdor sempre ha ressonat d’una manera especial entre els murs del Palau de la Generalitat. El 6 d’octubre del 1934, després de proclamar “ l’Estat català dins de la República Federal Espanyola”, Lluís Companys va preguntar als consellers que l’acompanyaven: “Ara també em direu que no soc prou catalanista?”. L’advocat republicà Companys, molt amic dels sindicats, sempre va ser vist amb recel pels més nacionalistes, que van conspirar contra ell en diversos moments del seu mandat. De Puigdemont ningú no pot posar en dubte la seva fe independentista. Ningú. Però li devia doldre molt que li diguessin traïdor. El periodista Carles Puigdemont i Casamajó, antic redactor en cap del Punt Diari, viu a l’interior de Twitter des de fa anys. És un apassionat de les xarxes socials. Cal tenir en compte aquesta dada per acabar d’entendre el seu comportament polític.

Judes Iscariot rep les monedes del Sanedrí en un vell gravat holandèsJudes Iscariot rep les monedes del Sanedrí en un vell gravat holandès (Getty)

Dos filòsofs contemporanis, Peter Sloterdijk i Byung-Chul Hanens poden ajudar a entendre més bé el que passa aquestes setmanes a Catalunya. L’alemany Sloterdijk ens adverteix que la societat digitalitzada es comporta com l’escuma d’afaitar: forma grumolls. Cada individu és una microcàpsula aïllada i alhora connectada a la xarxa. En un moment donat, moltes individualitats es poden agrupar al voltant d’una causa o d’una protesta. L’independentisme català obeeix a aquesta fenomenologia en una societat amb una forta tradició associativa. No és una massa gregària, obcecada o adoctrinada, com diuen els propagandistes de l’oficialisme espanyol. És una massa molt interconnectada. Ahir mateix, centenars de milers de persones es van manifestar pel carrer Marina de Barcelona reclamant la llibertat dels polítics presos. Al capvespre, van exhibir la pantalla il·luminada dels seus telèfons mòbils. Va ser una manifestació contundent. Va ser un espectacle postmodern a la ciutat que acull –amb risc de perdre’l– el Mobile World Congress. Hi ha coses que només poden passar a Barcelona. La llum dels mòbils va il·luminar ahir a la nit l’error estratègic de l’aparell de l’ Estat: convocar eleccions a Catalunya i al cap de tres dies empresonar alguns dels principals líders del moviment que es vol derrotar a les urnes. Un error que ara es pretén corregir des del Tribunal Suprem.

El filòsof coreà Han, format a Alemanya i en certa mesura deixeble de Sloterdijk, ha escrit amb saviesa sobre les xarxes socials. Les crítiques a internet poden doldre més que les expressades en una conversa personal, perquè davant la pantalla ens sentim radicalment sols. Tenim la sensació que molta gent comparteix aquella crítica o desqualificació. I en ocasions és cert. Es forma llavors un efecte ter­rible: ens sentim assetjats per tot arreu. Un eixam digital ens persegueix. Pensem en Puigdemont a les dues del migdia del 26 d’octubre. “Traïdor, ­traïdor, traïdor”. “Frau, frau, frau”. “La hipercomunicació digital destrueix el silenci que necessita l’ànima per reflexionar i per ser ella mateixa”, escriu el filòsof Han. Hi ha decisions polítiques transcendentals que necessiten una mica de silenci. El president de la Generalitat no en va tenir. Cent cinquanta-cinc monedes de planta mortificaven la seva consciència.

Puigdemont i Junqueras es van deixar de parlar des d’aquell matí. Ja no s’han tornat a adreçar la paraula. La votació de la DUI, el divendres 27, va transcórrer amb cares de funeral. No hi ha hagut mai al món una declaració d’independència tan trista. No hi havia res preparat per al minut de després. No es va proposar res. No es va fer res. Aquest res serveix ara d’argument exculpatori davant els tribunals. Aquest res podria haver desmobilitzat l’eixam digital sobiranista, però els empresonaments l’han tornat a congregar. Hi ha causa. Un país no pot ser humiliat.

Ha transcorregut des d’aleshores una eternitat. Puigdemont s’ha refugiat a Brussel·les. Un moviment hàbil per a la defensa jurídica, amb ­evidents riscos d’histrionis- me. Parla sense parar. Intenta que al seu voltant no es pro­dueixi el buit. Ha intentant reprendre la ini­ciativa amb la “ llista del ­pre- ­sident”, ­enginyosa fórmula per mantenir viva l’acreditada voluntat de poder del gen convergent. Esquerra Republicana aquesta vegada no s’ha deixat engabiar. Abans d’ingressar a la presó, Junqueras va donar instruccions precises a la seva gent de resistir la maniobra. Tots dos ara van en camí d’enfrontar-se a les urnes. Un, molt loquaç, des de Brussel·les; l’altre, des de la presó, administrant bé els ­silencis. Junqueras és menys addicte al mòbil.

Manifestació de pantalles il·luminades a la ciutat del Mobile World Congress. I l’ombra de Judes ajustant comptes entre sobiranistes. Ningú en aquesta vida no vol semblar un traïdor.