OPINIÓ
12 desembre 2018 2.00 h

FULL DE RUTA

Els cínics i la violència

DAVID MARÍN

Acu­sen el pre­si­dent Torra de flir­te­jar amb la violència per haver par­lat amb sim­pa­tia de la via eslo­vena, però resulta que li volen apli­car un 155 perquè no vol exer­cir la violència con­tra els CDR que ocu­pen auto­pis­tes. En què que­dem? Deu ser que ato­nyi­nar cata­lans des­ar­mats no és violència, és estat de dret. Tant se val si són cata­lans pro­tes­tant amb un aixe­ca­ment de peat­ges o votant pacífica­ment en un referèndum que no té permís del rei: llançar-los les por­res i treure’ls un ull amb bales de goma no és violència, sinó una mena de gand­hisme espa­nyol que deuen ense­nyar en algun màster de reso­lució de con­flic­tes a la Juan Car­los I. Engar­jo­lar polítics elec­tes i líders soci­als sense judici i amb un sumari de fan­ta­sia tam­poc no és violència, evi­dent­ment. És imperi de la llei. En canvi, que un mani­fes­tant es calci una caputxa i posi un adhe­siu a la porta del Par­la­ment o faci pas­sar els cot­xes per les bar­re­res d’Aber­tis sense aixe­car la mà con­tra ningú és violència into­le­ra­ble i mereix que als cata­lans se’ls retiri el coman­da­ment dels Mos­sos i que se’ls torni a enviar els pio­lins.

Quina mania que els ha aga­fat ara amb Eslovènia. Resulta curiós que, havent estat els eslo­vens tan vio­lents i sal­vat­ges, Espa­nya trigués només nou dies a reconèixer-los, avui se’ls faci pre­si­dir la Unió Euro­pea i siguin un Estat amb un fun­ci­o­na­ment democràtic impe­ca­ble. L’any pas­sat el lla­vors minis­tre d’Exte­ri­ors espa­nyol, Alfonso Das­tis, va cele­brar els 25 anys de rela­ci­ons diplomàtiques “estre­tes i fructíferes” amb Eslovènia, i va llançar el desig de “con­ti­nuar apro­fun­dint en l’amis­tat i col·labo­ració entre els dos països”. Ves per on, la violència eslo­vena.

L’any 2005, de tots els intel·lec­tu­als i polítics pro­gres­sis­tes espa­nyols, només San­ti­ago Car­ri­llo va sor­tir a donar suport al nou Esta­tut enviat pels repre­sen­tants de la soci­e­tat cata­lana a Madrid. La resta es van limi­tar a fer mor­ros, moles­tos amb tanta cata­la­nor, i a dei­xar que la dreta espa­nyo­lista hi llancés una cam­pa­nya ferotge que va por­tar a la sentència del 2010. Ara, aquells polítics i intel·lec­tu­als, que també van fer mor­ros i van menys­te­nir les deman­des de referèndums pac­tats, es posen les mans al cap pels desit­jos, més ver­bals que con­crets, d’uni­la­te­ra­li­tats eslo­ve­nes i ens alliçonen que cal nego­ciar dins de la Cons­ti­tució i enviar pro­pos­tes a Madrid. Ves per on: jus­ta­ment com el 2005. El cinisme i el blo­queig hau­rien de ser defi­nits com una altra exqui­sida i reca­ra­go­lada forma de violència.