Espanya, nova pantalla

La posada en escena de Rajoy estava molt ben calculada. Sol, greu, circumspecte, sense permetre preguntes –ves quina sorpresa!–, amb aires de salvació nacional i al bell mig del debat d’investidura al Parlament per marcar
paquet estatal davant la perfídia catalana. Com d’altres tantes ve­gades davant el procés català, el pre­sident del Govern esgrimia les seves armes: no a tot, aplicació severa dels instruments de l’Estat, llei, bla, bla..., el frontó. I sempre amb la mateixa dualitat: ni una sola proposta política i totes les amenaces legals possibles.

Diumenge, doncs, quan es va presentar Rajoy per tornar a recordar que Espanya era una, indiscutible, indissoluble, incolora, inodora i insípida, semblava un dia més dels molts dies que hem acumulat en aquests darrers anys de revolta dels somriures. L’Estat no es movia, Rajoy no es movia, Espanya no es movia i el món havia deixat de girar.

Tanmateix, en realitat tot s’havia mogut, i el que abans era un president de Govern inflexible utilitzant la força de l’Estat per impedir el debat territorial, ara era un president en l’abisme, amb tots els números de jubilar-se de la Moncloa, amb la seva crida de salvació menyspreada per tots menys per Rivera –que mai no perd l’oportunitat de guanyar el PP en patriotisme arnat–, i amb la certesa exposada que utilitzava Catalunya per intentar salvar-se. Pedro Sánchez li ha dit que no, a Pablo Iglesias ni el troba quan el busca, i després l’envia a parlar amb el president Puigdemont, i encara que li donen suport els sorolls mediàtics, cada dia és més un president fallit de..., com va dir Gabilondo, “un Estat fallit”.

Res no ha canviat respecte al conflicte català, i tanmateix, ha canviat molt. I no només perquè Podem ha col·locat la fitxa del referèndum sobre el tauler sinó perquè el PSOE també vol distanciar-se de la inflexibilitat pepera. I si el procés català es manté fort, sòlid i sense esquerdes importants, estic convençuda que s’obrirà el debat espanyol. Per descomptat, no som a les portes d’un canvi radical de paradigma espanyol en la qüestió territorial, ni és gaire de confiança el PSOE, amb els barons i les seves misèries. Però fins avui no teníem ningú a l’altra banda del telèfon, i avui n’hi ha uns quants que volen posar-s’hi. I el que és encara millor, els que no volen agafar el telèfon català queden com el que són: inflexibles, colonials, antics.

Per això mateix, la declaració de Rajoy de diumenge, malgrat la transcendència ombrívola que va voler atorgar-li, va ser més a prop de la paròdia que de l’amenaça. Cosa que no signi­fica que no pugui fer mal durant la ­seva interinitat, però el seu temps està acabant com també acaba una mirada espanyola carpetovetònica i intolerant. Han entrat nous jugadors a la partida, alguns vells s’han mogut de posició, i els inamovibles estan perdent totes les mans. Catalunya avança. Espanya es mou.