Dissonàncies narratives

13/02/2017 00:56

El judici del 9-N ha servit perquè els poders de l’Estat explorin els límits en l’ús de la força contra l’independentisme. Guerra bruta a banda, el que hem vist al TSJC és la primera batalla oficial que enfronta –de manera desigual i asimètrica– un moviment democràtic a una maquinària estatal acostumada a lluitar contra el terrorisme, però no contra un fenomen pacífic. Que el fiscal fes reivindicació de la seva independència ho diu tot. Aquest judici posa a prova les regles de joc que es deriven de la Constitució del 1978 i planteja un problema al relat oficial de Madrid, segons el qual “només el que és legal és democràtic”, fal·làcia desmentida per la història que converteix el plet català en una aporia.

Mentrestant, per a l’independentisme, el judici del 9-N és el que se’n diu un win-win: si Mas, Ortega i Rigau són condemnats, això mobilitzarà encara més els partidaris de l’Estat català, i servirà per mostrar arreu una administració que respon amb el garrot a una demanda política; si els tres processats són absolts, es remarcarà que posar les urnes no
és cap delicte i que Madrid ha fracassat en la seva línia de persecució. Ara, inhabilitin els tres polítics o no, aquest judici també s’ha de llegir com un avís al Govern Puigdemont de cara
a la preparació d’un referèndum que –aquest cop sí– es vol vinculant.

Però l’independentisme també ha mostrat aquests dies un problema pel que fa a la coherència del seu relat: mentre que tots els detalls de la manifestació del primer dia suggerien que els processats optarien per una defensa política i frontal, la realitat és que Mas, Ortega i Rigau han explotat de manera hàbil els camins tècnics i administratius per aconseguir l’absolució a partir d’una situació d’al·legalitat. No estic dient que no sigui comprensible l’estratègia triada pels seus defensors. El que crida l’atenció és la dissonància entre els subratllats èpics (de vegades excessius) de la representació al carrer i la defensa dels processats. No estic exigint que l’expresident i les dues exconselleres s’inculpessin, només em demano si és políticament intel·ligent mantenir dos registres narratius tan diferents. Fer una defensa de principis no hauria d’implicar reconèixer cap delicte, al contrari. Davant d’aquests dubtes, la resposta automàtica és recordar que Mas no renuncia a tenir un paper destacat, intenció que quedaria bloquejada amb la inhabilitació. Tot fa pensar que Homs, davant del Suprem, es defensarà d’una altra manera.

El contundent discurs de Puigdemont dimecres al Parlament pretenia –entre altres coses– sargir el forat de sentit creat per la dissonància narrativa entre l’èpica a l’exterior del TSJC i les subtilitats processals davant del fiscal i del jutge. Puigdemont va donar al públic de l’estelada el discurs que ­potser molts –i no parlo només dels cupaires– haurien volgut que sortís de la boca de Mas.