L'EVOLUCIÓ DEL PROCÉS SOBIRANISTA

ANTONI SITGES-SERRA

Estelades deteriorades

El realisme, la prudència i les desavinences dels seus líders han reduït el suport a l'independentisme


DILLUNS, 13 D'ABRIL DEL 2015

Visc en un pis amb vistes a un ampli pati d'illa com aquells amb què va somiar Ildefons Cerdà, amb molta gespa, uns àlbers platejats que s'han hagut que podar d'alts que eren, i fins i tot una piscina comunitària que a l'hivern no s'embruta. Des de la meva terrassa veig les dels meus veïns, amb les seves jardineres ben alineades, les seves gandules i els seus armaris traster. Permanentment penjades de les baranes llueixen algunes estelades. Les primeres van aparèixer per Sant Jordi del 2012 i ja no se'n van anar. No eren gaires, però hi eren en gairebé un de cada deu balcons.

Coincidint amb les eleccions autonòmiques avançades de la tardor d'aquell mateix any, em va semblar que en penjaven algunes més. Totes amb la seva estrella cap amunt i de dimensions idèntiques, lligades a les baranes amb una cinta a cada extrem. Potser comprades en l'oportunisme dels tot a cent xinesos, potser en una botiga del barri que per aquelles mateixes dates va apostar fort pel marxandatge indepe i que fa pocs dies, sense previ avís, va aparèixer tancada i amb el seu petit aparador buit.

Jo no he penjat mai cap estelada al meu balcó. Quan arribaven els Sant Jordi treia una senyera quadribarrada per honrar el nostre aguerrit patró, que, passada l'onomàstica, era tornada al calaix, d'on no tornava a sortir fins l'any següent. En les diades no la penjava: mai vaig estar del tot segur de per què celebràvem una derrota en una antiga guerra de significat incert. Per això la meva sorpresa -que crec que compartia bona part de la ciutadania més assenyada- va ser considerable al veure proliferar banderes secessionistes amb motiu dels últims 11-S i, no diguem, a mesura que s'acostava l'inqualificable episodi del 9-N. A les que penjaven des dels anteriors Sant Jordi, ja una mica descolorides, se n'hi van sumar unes quantes més, estrenades amb motiu de l'última tardor per somiar. Ben segur, els meus veïns conversos van hissar les estelades als seus balcons, convençuts que, finalment, després d'un present de retallades i de desconcert moral, veuríem un horitzó d'esperança i ple d'oportunitats gràcies al traçat de noves fronteres i a uns carnets d'identitat lingüísticament normalitzats.

Així doncs, sense arribar, ni de bon tros, a la majoria simple de balcons, el meu pati d'illa lluïa mig any enrere un nombre considerable de baluards sobiranistes, expressió inequívoca que alguns dels meus veïns es posicionaven a favor de presentar-se a la crida de les falses urnes. Després del fiasco del simulacre de referèndum, el panorama dels balcons abanderats va començar a canviar. El primer símptoma va consistir en algunes baixes que vaig situar més o menys al 6è 1a de l'edifici que s'alça a la meva dreta, el 4t 2a de l'escala esquerra i el 3r 1a de la façana central que dóna al nord. Eren de les més noves, i amb la seva desaparició es va fer més patent que les restants, les més insistents, mostraven signes de deteriorament i desencant: destenyides, esfilagarsades i francament brutes. A mitjans de desembre, la baixada del Barça i les festes de Nadal van deixar lloc a altres notícies en els monòtons mitjans públics, i les insígnies de la incapacitat política es van anar degradant al ritme de les disputes que van esquerdar l'impossible conglomerat de partits sobiranistes. Algunes penjaven ja d'una sola de les seves cintes d'amarratge i onejaven arrugades sobre si mateixes: una metàfora del que passava en moltes consciències.

Les poques estelades que sobreviuen al meu pati d'illa en aquest inici de primavera tenen un aspecte lamentable: els seus colors diluïts tendeixen al gris cendra i la tela cedeix per les vores esfilagarsades. M'estranya que els meus veïns independentistes no les renovin. Si jo fos d'ells,  no permetria que aquests símbols patriòtics perdessin vistositat segons la meteorologia i les terceres vies, cada vegada més autoritzades. Potser és que s'han fet desafectes al procés a cop de realisme i prudència. Seria el normal. Les rauxes emocionals solen donar pas a temps de reflexió; temps per a l'humor i la distància; temps per reconciliar-se amb els familiars o amics més exaltats amb els quals havíem deixat de veure'ns.

A més, els mandarins estan a la que salta i els ciutadans sospiten que darrere de les proclames per alliberar-nos del jou celtiber i de tant exigir el dret al nostre destí com a cos místic, no hi ha més que un patio de mi casa que no es particular, perquè quan plou es mulla com els altres. Mal moment per als basars xinesos i per als mercats ambulants  de gadgets i adhesius secessionistes. De totes maneres, s'acosta un altre Sant Jordi i qui sap si, com a molts ens semblaria desitjable, tornaran a onejar per uns dies senyeres raonables amb eclipsi d'estrella.

Vicepresident de Federalistes d'Esquerres
.