La revolució dels somriures

La Vanguardia en català | 13/09/2015 - 00:00h


M. Dolores García
Directora adjunta



No. És el títol de la pel·lícula que han vist en les últimes setmanes diversos dirigents de Convergència. El film, dirigit per Pablo Larraín, relata la campanya del no en el plebiscit del 1988 convocat per Pinochet per perpetuar-se en el poder a Xile amb el beneplàcit internacional. Per aconseguir-ho, el general va permetre l'accés de l'oposició a breus franges televisives en les quals llançar el seu missatge, la qual cosa va resultar decisiva. Els partits de la Concertació pel No van pensar inicialment en una campanya que reflectís tot el terror de la dictadura i reivindiqués una democràcia amb el respecte als drets humans al frontispici. Però els encarregats de dissenyar el màrqueting els van convèncer que allò no faria més que augmentar la por entre els indecisos, que havien de transmetre un missatge d'alegria davant el naixement d'un nou Xile. L'alegria vessava les imatges del vídeo pel no i, en consonància, el logotip va ser un arc de Sant Martí. Aquell plebiscit va marcar el final de Pinochet.

A Convergència extreuen una conclusió evident de la pel·lí­cula: l'alegria es ven millor que la por. Aquest corol·lari es reflecteix en una gran quantitat d'expressions que hem escoltat en aquesta campanya, de les quals "la revolució dels som­riures" és potser la més melindrosa de ­totes. El somriure és un dels recursos del màrqueting més repetits i efectius. Sense anar més lluny, dos dels anuncis emesos a TV3 després de la manifestació de la ­Diada, un d'aigua mineral i un altre de ­iogurt, tenien com a lema un somriure. Res de nou. Ja Coca-Cola va ser pionera i mestra en aquesta matèria i fins i tot ­Convergència va incloure un smiley en el seu logotip. Símbol per excel·lència del bonrotllisme , pocs recorden que el primer smiley es va utilitzar el 1963 per una empresa d'assegurances nord-ameri­cana -resultant d'una fusió entre dues companyies- que necessitava millorar l'estat d'ànim dels treballadors després d'una ratxa d'acomiadaments i rees­tructuracions internes.

Però la publicitat té les seves pròpies normes i, seguint la màxima que la gent et recordarà per com els fas sentir i no pel que els diguis, la campanya del sí a la independència acompanya un terme com revolució, que implica un canvi abrupte i en ocasions violent, amb l'atenuant del somriure. Una revolució, ja no pacífica, sinó fins i tot agradable. A les forces del sí els resulta fàcil transmetre aquest relat si a més poden contrastar-lo amb el missatge obscurantista de la por que propugna el PP. Els populars estan convençuts que el seu electorat només es mobilitzarà si se'ls deixa clar que l'aventura de la independència depèn d'aquestes eleccions, o sigui, que va de debò. Per això al PP agraden molt més les insinuacions del ministre de Defensa sobre una eventual implicació de l'exèrcit que les del titular d'Exteriors sobre una reforma constitucional.

La batalla emocional està servida. Uns enarboren la por davant un perill imminent, mentre d'altres es lliuren a un futur promissori, abundant i just que arrela en un passat gloriós.

Ja que la realitat no sol entendre de dicotomies tan simplistes, resulta que el que està en joc en aquesta campanya és la mobilització o no d'un votant tradicionalment dorment. La campanya xilena s'enfrontava a un règim de repressió i necessitava mobilitzar votants atemorits. Era necessari arribar a les velletes temoroses i als joves desesperançats que donaven el plebiscit per manipulat. Espanya no és una dictadura i la revolució dels somriures no busca tant despertar nous independentistes sinó més aviat no pertorbar el son dels que no ho són. De fet, la llista de Junts pel Sí obtindria sola la majoria absoluta si la participació es quedés en només el 65%. Es tracta de no espantar els contraris a la independència d'alguns barris de Barcelona, el cinturó metropolità, el Vallès i zones de Tarragona, on es dirimeixen aquestes eleccions d'alt voltatge emocional. Sigui per mobilitzar o per desmoralitzar, els del sí i els del no es fiquen a fons a remoure les emocions primàries que distingia Spinoza: por, esperança, ira i felicitat. O, si ho preferiu, en la versió menys transcendent de Pixar: alegria, tristesa, ira, por i un pèl de fàstic, sense recordar que, precisament, la lliçó d'Inside out (Del revés) és que totes elles són útils en la seva justa mesura.

Junqueras i l'àrea metropolitana

En el repartiment d'entrevistes i aparicions en mitjans de comunicació que fa Junts pel Sí, Oriol Junqueras s'ha demanat certa preferència a les televisions i ràdios d'àmbit espanyol. El líder d'ERC treballa no només per a aquestes eleccions, sinó per al futur, quan es presenti en solitari. Està entossudit a introduir més el seu partit en l'àrea metropolitana de Barcelona i altres zones tradicionalment socialistes accentuant el missatge d'esquerres. En aquesta línia, ja va anar a totes atraient dirigents del PSC crítics.

Colau i la Diada

L'alcaldessa de Barcelona va anar a l'acte oficial de l'Onze de Setembre que va tenir lloc el dia 9 a la nit a la plaça de Sant Jaume, però alguns passatges de la reconstrucció històrica en forma de mapping reflectit a la façana del Palau de la Generalitat no van ser del seu grat, com tampoc no li va agradar el discurs marcadament partidista que va pronunciar abans la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, en el lliurament de medalles de la Cambra catalana amb motiu de la Diada. Ada Colau, no obstant això, va voler mantenir una actitud de correcció institucional en tot moment.