ARA TORNO

El dinosaure Mariano

13/10/14 02:00 PEP RIERA
ANTHONY GARNER

L'Ebola passarà, pensa en Mariano. Tristament, deixarà víctimes i, al mateix temps, un lamentable reguitzell d'errors i prepotència política. Però passarà. Com van passar també els “hilillos de plastilina” o la trama Gürtel, i passarà l'escàndol Bárcenas, o també va passar el cas dels GAL, perquè el mal govern és transversal a Espanya. Ha passat i passarà tot això deixant molt poques víctimes polítiques i, en canvi, tantes víctimes humanes com l'honestedat i la dignitat que s'hi hauran dilapidat. Mariano Rajoy exemplifica més bé que cap altre polític dels últims quaranta anys a Espanya la inacció i la tàctica de l'estruç davant de qualsevol adversitat, per petita que sigui. Tot passa, i ell continua aquí, encara que sigui dins una televisió de plasma. Podríem reformular el famós microconte del dinosaure de Monterroso: “Quan ens vam despertar, en Mariano encara hi era.”

Ara es tracta d'esperar que passi l'Ebola. Tota la ineptitud i la negligència que haurà quedat al descobert passarà. La mediocritat es pot combatre amb la voluntat d'esmena i de millora, però Rajoy prefereix dissimular-la amb una fermesa en la inacció a prova de bomba. Solucionar? Rectificar? No cal. Només cal aguantar, aquesta és la seva única determinació. Qui dies passa, carrera política empeny. No s'ha de passar a la història pel que has fet, sinó pel temps que has passat en un càrrec. Aquesta és la via Rajoy.

Ara és l'Ebola, però fa més dies que és el cas de Catalunya. La clau per a l'èxit del procés, doncs, és tan senzilla com difícil: tenir tanta capacitat d'acció per avançar cap a la consulta i la independència com la que té Rajoy d'aguantar sense fer res. Més enllà d'això, Rajoy té clar el que vol, i val més que des de Catalunya es pensi així que no pas que se'l menystingui. Rajoy vol que el procés català es consumeixi per la discrepància interna i la falta de suport exterior, i un cop dinamitat el consens polític, obrir la taula de diàleg amb una Catalunya que hi aniria amb el cap sota l'ala del fracàs. I negociar de vencedor a vençut, repetint la història de Catalunya amb Espanya. Però, què pot oferir a Catalunya el que, quan ni tan sols governava, ja va organitzar una recollida de firmes per tombar la discreta reforma de l'Estatut del 2006? Encara que només sigui per això, ja val la pena mantenir-se en la competició per veure qui aguanta més. I si algú encara no ho veu clar, que pensi en tota la gent que hi ha al darrere.

Darrera actualització ( Dilluns, 13 d'octubre del 2014 02:00 )