EL DILEMA CATALÀ

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Als que no entenen res

El conflicte de Catalunya només acabarà amb solució o sortida, però no ara sinó a mitjà termini


DIVENDRES, 13 DE NOVEMBRE DEL 2015

Artur Masha comès dos errors de gruix. És un dels dos o tres polítics més valuosos de la història del catalanisme però ha comès dos grans errors. El primer, l'entusiasme de neòfit amb què va emprendre les retallades. El segon, no haver fundat un nou partit, en substitució del partit de Pujol. El primer error, l'ha rectificat tant com ha pogut, potser massa i tot. En el segon, persisteix. Mas suma com a líder. Mas resta pels dos errors. L'equació Mas president i zero corrupció només pot ser creïble de cara al futur. Allò que no tenen en compte els que li donen el suport incondicional per tornar a ser investit és la fractura moral del catalanisme perpetrada pel clan Pujol. Artur Mas va cap a una altra banda però ve d'aquí. Convergència es va encallar aquí. La negativa de la CUP es fonamenta en això, més encara que en les retallades. Els sobiranistes que diuen que no entenen com es pot dubtar de la idoneïtat de Mas per presidir aquesta etapa, valoren la seva extraordinària capacitat política i aquí es planten. Ho entendran tot de cop i volta amb un cop d'ull al retrovisor. ¿Què hi veuran? ¿El Sinaí català, del qual baixem per arribar a l'Estat promès amb les taules de la nova llei? ¡No! Hi veuran l'enorme muntanya de la corrupció. No cal ser gaire calvinista per compartir la indignació davant la magnitud de l'estafa pujolista a Catalunya.

Tot i així, Convergència és el segon problema de l'independentisme. El primer és la lectura del resultat del 27-S. Hi ha majoria per actuar al Parlament (actuar, verb triat i calibrat), però no per aprovar cap mena de DUI. En els últims anys, l'avenç social del sobiranisme ha esta espectacular. El catalanisme, que havia mantingut sempre en estat de larva el desig d'independència, s'ha explicitat com a tal. En comptes de perdre la centralitat, ha guanyat vots i adeptes. Però no ha arribat a la majoria. La prioritat sobiranista, doncs, és convèncer més gent per aconseguir aquesta majoria.

¿On són els vots que li falten? A l'esquerra. O a l'esquerra o enlloc. Potser en perdrà per la dreta i pel centre, sobretot si converteix l'antifaç de la desconnexió en carota de carnestoltes. Però només en pot guanyar per l'esquerra. Els que rebutgen qualsevol tipus d'Estat propi, una amplíssima i respectabilíssima minoria, es decanten cap a la dreta a un ritme espectacular, com confirmarà el 20-D. En canvi, de manera oposada i simètrica, l'independentisme vira a l'esquerra sota la idea de la justícia social (que a Europa no és exclusivament d'esquerres, ni de lluny, però a Espanya sembla antisistema). Aquest doble balanceig, els anti a la dreta i els pro a l'esquerra, és la clau que obre les portes de la llum als perplexos i als que no entenen res.

Potser no les obrirà tant als que es fan el cec i el sord per no admetre que el mandat del 27-S és de pausa. Les urnes han posat el fre a poca distància del cim. El resultat aconsella alentir. Mitja part, descans, recapitulació, propostes, debat de tàctiques i estratègies. També preparació, dels uns i dels altres, pel que vindrà o podrà venir quan es reprengui el partit. Però ara no és temps d'enardiment, i menys de dopatge. Junts pel Sí ha interpretat malament el resultat. Paradoxalment, la CUP, que l'ha llegit bé, imposa una música rupturista, que prové del camp social, i Junts pel Sí la trasllada al nacional. Només s'entén si tenim en compte que el president Mas va convocar amb una regla del joc estrambòtica i no homologable: que es pot guanyar un plebiscit sense el 50,01%. Seria un error gravíssim si a partir de la declaració inicial s'intentés una doble legalitat, més enllà del Parlament

Si ens volem en l'actual confusió, comencem per descartar del futur proper les quatre milongues que sonen de manera simultània. No fem cap cas, cap, dels cants que anuncien la repetició de les eleccions. Ni de la musiqueta dissonant de la desconnexió. Ni d'intervenció de la Generalitat per la via del 155 o una altra. Ni de la possibilitat de referèndum acordat i vinculant. No hi ha condicions perquè passi res d'això.

En situacions de tensió, pot saltar una guspira que ho canviï tot de cop i volta. Però no és racional ni convenient precipitar el desenllaç d'aquest desafiament. El primer que acceleri, perdrà. I que ningú es preocupi ni se'n despreocupi, el problema persistirà mentre Espanya no canviï. Més concretament, mentre les mentalitats no s'europeïtzin. Ara encara no, però a mitjà termini, el conflicte s'acabarà de dues maneres: solució o sortida. Solució vol dir nou pacte amb una nova Espanya. Sortida és sortida. O solució o sortida.. Però per ara, ni una cosa ni l'altra.

Escriptor
.