POLÍTICA
BARCELONA - 13 novembre 2016 2.00 h

Junts per la negociació

 A diferència de l'anterior intent fallit, la implicació de les dues ànimes del govern, a petició de la CUP, en les converses pel pressupost ha estat clau per trobar el punt d'equilibri actual

 Els cupaires també han informat abans i millor els seus

ÒSCAR PALAU - BARCELONA

El suport final de la CUP encara no està garantit, però de moment els pressupostos del 2017, els últims de la Catalunya autonòmica si l'independentisme guanya el referèndum, ja es van assegurar ahir un recorregut més llarg que els del 2016, que no van ni superar el debat a la totalitat. Això sí, aquella experiència no va resultar del tot inútil: les parts han après dels errors que van dur la negociació al fracàs, fins al punt que es pot anar a buscar l'origen de l'actual èxit parcial al mateix 8 de juny, el dia que la CUP es va unir a l'oposició per impedir la tramitació parlamentària dels comptes, i el president Carles Puigdemont va posar el càrrec a disposició en una qüestió de confiança al setembre.

Aquesta reacció, del tot inesperada pels cupaires, els va fer prendre consciència de la gravetat de la situació, i va acabar d'impulsar una renovació interna que ja es gestava i que desembocaria a principi d'agost en la tria d'un nou secretariat nacional, el seu principal òrgan, que va voler fugir de bàndols i es va proposar superar un dels primers grans errors: no haver fet participar prou les bases abans que votessin tombar el projecte de pressupost del 2016. Des del principi, així, ara el nou equip ha mantingut puntualment informades les bases de la negociació perquè hi fessin també les seves aportacions, i això ha afavorit molt que s'arribés a la votació d'ahir amb els deures fets.

La qüestió, en tot cas, és que a l'altra banda de la taula –que, cal recordar-ho, era bicèfala– també hi ha hagut moviments, i els clau van ser justament a petició de la CUP. Encara a l'agost, el nou secretariat va demanar insistentment veure's amb Puigdemont per pressionar pel referèndum i avançar en la recuperació de la “confiança” perduda. I si bé el president es va fer pregar –per les vacances, i encara per l'enuig–, quan a principi de setembre es van trobar ja hi havia hagut contactes previs amb l'entorn que havien posat les bases de la nova negociació. Per evitar un altre fiasco, els cupaires, que en el primer intent només havien parlat amb Economia –és a dir, amb ERC–, a qui el govern havia delegat els poders, van demanar parlar també directament amb Presidència, és a dir, amb el PDECat, en una mesura afavorida per les relacions correctes, de l'etapa a l'Ajuntament de Girona, que mantenen Puigdemont i un dels principals interlocutors de la CUP, Benet Salellas. Els seus negociadors s'havien queixat que a la primavera havien rebut missatges contradictoris del govern que havien generat certa confusió, i preferien parlar de tu a tu amb les dues parts des del principi. La petició es va acceptar, i els cupaires van començar veient-se, per separat, tant amb Economia com amb Presidència, si bé al cap de poc es va decidir que era molt més funcional que les tres parts s'asseguessin a la mateixa taula. El mateix Salellas i Eulàlia Reguant han representat la CUP, mentre que de Presidència hi han intervingut Elsa Artadi, directora general de Coordinació Interdepartamental i exdirectora general de Tributs, i Joan Vidal, secretari del govern. Per Economia, sobre qui han pivotat les converses tot i tenir-hi un paper més de mediador, el principal interlocutor ha estat Josep Maria Jové, secretari general de Vicepresidència i mà dreta d'Oriol Junqueras, amb la col·laboració dels secretaris d'Hisenda, Lluís Salvadó, i Economia, Pere Aragonès.

A partir d'aquest esquema, i havent pres consciència tots que o bé s'aproven els pressupostos o s'anirà a eleccions sense ni passar pel referèndum, la negociació ha estat lenta però fluida, i hi ha hagut pocs moments en què realment hagi perillat. De fet, Junqueras gairebé ni hi ha participat, i Puigdemont, a distància, només per desencallar qüestions molt puntuals. L'acord final, o inicial segons com es miri –el govern confia que no caldran gaires retocs al Parlament–, troba així un punt d'equilibri i satisfà totes les parts amb certa dosi d'imaginació. D'una banda, si bé és evident que no són els seus comptes, avança cap a les aspiracions de la CUP, en bona part compartides per ERC: una fiscalitat més progressiva, més despesa social, una reversió de les retallades i partides per al referèndum. D'altra banda, el govern, i sobretot el PDECat, preserva les línies vermelles que va traçar per no apujar la càrrega sobre les classes mitjanes: no es toquen els tipus de l'IRPF, de patrimoni ni de successions i donacions. Tots contents? En pocs mesos es confirmarà.

Fora la llei.
Tal com van pactar en el debat de política general, l'acord inclou l'exigència de la CUP que es derogui la llei d'estabilitat pressupostària aprovada el 2011. Una mesura sobretot simbòlica, ja que cal seguir obeint la llei homònima del Congrés. El govern ho accepta perquè ho veu coherent amb la seva reclamació de rebaixar el límit de dèficit.