Quinta columna

Qui s'ha burlat de la bona fe de la gent? Qui ha jugat amb els seus sentiments?

La Vanguardia en català | 14/01/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Durant els darrers anys, els partidaris del procés cap a la independència (la minoria més robusta i activa, sí, però també la més sobrerepresentada), han fet burla dels catalanistes partidaris d'altres opcions i els han acusat de posar "pals a les rodes" del país. Qui gosava instar a la negociació amb Espanya era tractat d'ingenu incurable o de pervers representant de l'statu quo. A qui sostenia que el sentiment de pertinença catalanoespanyol és, malgrat tots els malgrats, molt alt a Catalunya, i que calia tenir present aquest factor abans de fer segons quins passos, se l'acusava de quintacolumnista. A qui avisava de la possibilitat que Catalunya es trenqués per dins si molts catalans eren forçats a triar entre la lleialtat catalana i l'espanyola, se l'acusava de fer el joc a Aznar i se l'obligava a acceptar el dogma de fe d'una suposada exigència del vot per part del 80% de catalans (una exigència que no ha estat mai provada i en canvi sempre desmentida pels fets).

Qui recordava que la reclamació del pacte fiscal havia semblat una excusa fugaç era acusat d'agafar-se-la amb paper de fumar. Qui, davant la descripció independentista d'una Espanya històricament agressiva amb Catalunya, recordava el respecte o l'afecte amb què no pocs madrilenys, cordovesos o sorians d'avui i d'ahir reconeixen la nostra realitat cultural i econòmica, era titllat d'idealista malaltís o d'espanyol confés i se'l condemnava a l'infern de Wert, Losantos i companyia. A qui, sense combregar amb la visió uniformista d'Aznar, vigent encara a les files del PP, feia notar que el discurs del president Mas confon la realitat d'Espanya amb les posicions del PP i la història d'Espanya amb la interpretació que en fa el PP, se li exigia que no destorbés el procés estructural amb arguments de primmirat.

I si, tot i considerar que la sentència del constitucional el 2010 havia estat emesa en situació anòmala i polititzada, opinava que la resposta no havia de ser forçosament la ruptura, sinó un reagrupament del catalanisme entorn del mínim comú denominador, se li deia que ja n'hi havia prou de romanços, que l'oportunitat de Catalunya era única i que oposar-se al procés era tant com negar el futur de Catalunya. A qui lamentava que l'hegemonia del procés empobria el debat polític, se l'acusava de fer el joc a l'espanyolisme català i de demonitzar el catalanisme.

Doncs bé, ara digueu: qui ha estat el quintacolumnista? Qui ha entorpit realment el famós procés? Qui ha fet naufragar la il·lusió dels catalans que havien fet seu el relat sobiranista? Qui s'ha burlat de la bona fe de la gent? Qui ha jugat amb els seus sentiments? Qui ha conduït el catalanisme a un laberint del qual serà molt difícil sortir? Qui ha abocat tot el cabàs del catalanisme jugant-se la historia i el futur a una sola carta? Ara digueu: Qui, abusant de les metàfores de parelles que es trenquen i dels amors solitaris, ha acabat entonant aquell sinistre bolero que deia "la maté por qué era mía"?