Molt content que al final s'hagi arribat a un acord i que Carles Puigdemont hagi accedit a la presidència de la Generalitat; però, per molt fort i molt hàbil i molt savi que Puigdemont sigui, l'objectiu de la legislatura és d'una dificultat colossal i els efectius de què l'independentisme disposa no sumen prou i el pacte aconseguit és molt fràgil i trencadís. En l'acte de la investidura, la diputada de la CUP Anna Gabriel va fer un discurs afable, gens agressiu, i amb algun somriure. La part de l'audiència que fins llavors no perdonava a la senyora i a la formació que ella representa el fet d'haver exigit i aconseguit la retirada d'Artur Mas, la mateixa que al matí havia escoltat horroritzada com un portaveu de la CUP havia afirmat que havien llençat Mas “a la paperera de la història”, la que esperava de la CUP la contrició que el pacte subscrit entre ells i Junts pel Sí exigia i la que es pensava que, també d'acord amb aquest pacte, els diputats que la CUP “sacrificaria” a canvi d'haver-se cobrat la peça major presidencial serien els més hostils a Mas, aquesta audiència, dic, va oblidar en aquell moment totes les ofenses i humiliacions rebudes, va deixar anar la llagrimeta que els sentimentals catalans sempre tenim a punt per vessar i la reconciliació amb Anna Gabriel i la CUP va ser un fet. Jo no sé per què Rajoy, Aznar i tots els que diuen que ens coneixen a fons i que sempre ens tracten a queixalades no opten pel somriure, encara que sigui el de la hiena. Alguns nacionalistes de pedra picada caurien als seus peus rendits. I no comparo la CUP amb el PP. Déu me'n guard, de fer-ho, amb la pell fina que últimament gastem tots. Només intento explicar, i aquesta és una de les meves obsessions, de quina mena de pasta estem fets els catalans. La CUP, si més no, ens té molt observats i apamats. Una abraçada o un somriure a temps, i tothom s'amanseix. Ja veurem quant duren els efectes de la cordialitat.
“La CUP té el caràcter dels catalans molt observat i apamat
També s'ha de dir que Mas va estar desencertat a l'hora d'exigir el perdó de la CUP i dimissions. Els perdons o es donen gratuïtament i espontàniament o no són res. I si es pacten, no es diu. Si estem d'acord que hem de mirar endavant i no enrere, no construirem res de bo a còpia de tirar-nos brases, cendres i humiliacions els uns als altres. De totes maneres: com es pot mirar endavant prescindint de tot el que hem viscut aquests tres mesos? Més val no prescindir-ne gaire, aprendre'n les lliçons i saber qui és qui i quin humor, bo o dolent, gasta.
Mas, a la paperera de la història? Em sembla que és la del reciclatge, i té tant futur com passat. Diuen que el seu partit està acabat i mort. Quin altre hauria trobat en poques hores un jove candidat per substituir l'“imprescindible”, entre uns quants per triar?
