Que l'aire s'assereni

La Vanguardia en català | 14/04/2015 - 00:00h


Alfredo Pastor
Profesor de Economía del Iese


El aire se serena / y viste de belleza y luz no usada", escriu Fray Luis de León sobre la música de Salinas. Aquí l'aire s'espesseix, i s'espessirà encara més mentre arriba aquesta data massa llunyana que s'espera que porti tan grans canvis. Fem un esforç per asserenar-lo, perquè aquests mesos no passin en pura pèrdua. Com que aquest debat tan desitjat, profund i desapassionat sobre els mèrits de la independència de Catalunya i les seves alternatives no s'ha produït ni es produirà, perquè hem preferit substituir-lo per monòlegs juxtaposats i tertúlies en les quals les ganes de parlar predominen sobre el desig d'aprendre, ens haurem de valer dels nostres propis recursos per fer la nostra composició de lloc.

L'esperança d'alguns, potser de molts, és que ­rere el tènue vel d'unes eleccions autonòmiques l'electorat pugui expressar d'una vegada el que la prohibició de tota consulta li ha impedit de fer fins ara: la seva preferència a favor d'una Catalunya independent. Però dividim els electors en quatre grups: els secessionistes, que senzillament volen una Catalunya independent i justifiquen el seu desig amb arguments de diversa mena; els descontents, que votaran independència perquè consideren que només una Catalunya independent pot tenir una relació satisfactòria amb la resta d'Espanya; els cauts, que tot i estar descontents amb la relació actual consideren que la independència és o impossible o massa costosa per traumàtica, i pensen que el marc legal avui vigent ofereix vies, tortuoses, laborioses i difícils però possibles, per millorar-la; i els enrocats, que creuen que la seva particular lectura de la Constitució dóna una resposta més que satisfactòria a les inquietuds dels altres. He procurat que les etiquetes dels tres primers grups siguin el màxim de neutres possible; quant a l'últim, no en diré res més, perquè es tracta d'una espècie molt minoritària aquí. Si alguna queixa tenen els seus membres és contra la negligència de les autoritats, que ha permès sobreviure els altres tres.

Naturalment, la majoria de l'electorat la conformen els dos grups centrals, descontents i cauts. És lògic que el grup secessionista intenti atreure tant descontentament com pugui, i neutralitzar els cauts amb els quals no pugui comptar. ­Això primer ho procura per dues vies: la primera, exacerbant en les informacions que dóna tot el que hi pugui haver d'an­tipàtic, desafortunat o insultant en allò que ve de Madrid, ometent acuradament qualsevol gest o esdeveniment amable -que n'hi ha- per anar convertint el descontentament sobre aspectes importants, però al capdavall parcials, en un sen­timent difús que les autoritats articulen sovint: que l'adversari de Catalunya és l'Estat.

Crec que cal enfrontar-se a la realitat. La separació de Catalunya no es produirà sense traumes, i Europa no hi donarà suport. Molts espanyols creuen que Catalunya és la seva terra, encara que potser no hi hagin posat mai els peus, i no acceptaran sense més ni més canviar de parer. Quant a Europa... Europa no vol embolics d'aquesta mena, i així ho ha fet saber de manera perfectament intel·ligible per a qui hagi volgut escoltar, i al marge de les simpaties que molts puguin sentir per l'impuls cap a la independència, ima­ginant potser que la situació de Catalunya a Espanya és semblant a la de nacions veritablement oprimides. Això sí, podria ser que una majoria aclaparadora a favor de la independència induís les autoritats europees a suggerir al Govern central una actitud més flexible. No valdria la pena, això? No fa gaire vaig sentir d'una gran figura de la política catalana, avui retirada, l'argument del vot útil: descontents i cauts han de votar per la independència per conformar així una majoria que pugui exigir no la independència, però sí el canvi. L'argument és atractiu... però quina garantia hi ha que un govern sortit d'una victòria electoral sota el signe secessionista es conformi amb una negociació? Qui l'encapçalarà? I s'hi conformaran, els votants que havien cregut que podien fer realitat el seu somni?

L'altre braç de la tàctica del primer grup és ridi­culitzar el tercer. És lògic, perquè són els cauts els qui poden delmar les files dels descontentaments donant a la seva insatisfacció sortides més raonables. Però quina trista figura, la seva! Davant la il·lusió d'un Estat independent, que grises, àrides i estèrils que són les seves vies! Negociar en comptes de lluitar, viure a la boirina de l'ambigüitat en lloc de proclamar objectius clars i concrets, encara que quimèrics, en comptes de ­treure's de sobre el jou secular... i, tot i això, és sobre aquest grup que recau la tasca de reparar els danys causats, d'un costat i de l'altre, en el teixit de la nostra convi­vència; de separar el gra de la palla entre els descontentaments, d'acollir tots els desenganys que sens falta produiran aquests mesos, de valorar en cada moment el que és possible. Els cauts seran els que, quan els altres posin el crit al cel o es retirin als seu quarter d'hivern per ­lliurar-se a la malenconia, continuaran treballant com si no hagués passat res. No els ridiculitzem, ni tinguem por de comptar-nos-hi.