Menys lleis i més decència

La Vanguardia en català | 14/05/2015 - 00:00h


Lluís Foix


La divisa de les antigues cambres de notaris deia, en un llatí comprensible, que lex est quod notamus , el que escrivim és llei. Hi ha paraules més solvents que les que escriu un notari quan dóna fe d'una realitat concreta? El notari ha estat el custodi dels interessos jurídics de tots durant generacions i generacions. No fa lleis ni en suggereix. Deixa constància.

N'hem parlat moltes vegades amb López Burniol, i en el seu temps ho vam tractar amb l'inoblidable Puig Salellas. Catalunya ha produït juristes de gran qualitat que han ordenat el país amb racionalitat i sentit comú. Una terra de grans notaris. Les petjades de Roma encara es troben avui en les ­antigues calçades, en els camins rals, en la delimitació de les finques, en les masies, en els drets de pas i en la dis­tribució i canalització de les aigües. Una societat progressa quan el dret s'imposa de manera natural sense que calgui acollir-se a lleis aprovades per resoldre casos concrets o per anar en contra o a favor de grups socials de­terminats.

En les seves cròniques de la ultramodernitat, José Antonio Marina afirma que "quan una societat perd els seus punts de referència, quan els valors compartits, i sobretot una definició elemental del bé i el mal, s'esvaeixen, són reemplaçats pel codi penal".

Les desfilades de personatges públics pels tribunals per respondre de la seva participació en casos de corrupció, les condemnes per abús de poder, els centenars de casos de polítics imputats o investigats que esperen el ­judici oral, són símptomes que s'han saltat les regles arbitràriament i han perjudicat els més febles. No pot ser un país amb tants corruptes. És alarmant comprovar en l'experiència quotidiana com els principis ètics són cada vegada menys vinculants. La corrupció destrueix la convivència i frena el progrés.

És inútil invocar tan sovint la Constitució per resoldre qüestions que haurien de tenir un curs més natural, més cívic i més polític per arbitrar els interessos contraposats d'uns i altres. Recórrer sempre a la Carta Magna per trobar una sortida al conflicte plantejat per Catalunya respecte d'Espanya no porta enlloc. Tampoc no aconsegueix res el Govern Mas aprovant lleis o decrets sobre estructures d'Estat quan no hi ha Estat. La ficció és el més allunyat de la gestió política responsable. És ficció i, a vegades, comèdia.

El ministre Wert pot impulsar lleis que obliguin a establir percentatges d'ensenyament en castellà a Catalunya, on no hi ha un problema lingüístic i on la llengua de Cervantes no ha estat mai amenaçada mentre que la catalana sí que ho ha estat. I també perseguida. En aquestes qüestions les lleis han de ser el resultat d'amplis pactes previs. Ja sé que avui parlar de consens o de pacte és temerari. Però m'estimo més sortir del carril i no seguir inevitablement les normes de la tirania invisible del políticament correcte.