Variacions del procés

La Vanguardia en català | 14/06/2015 - 00:00h


Jordi Amat


Després de la destrempada que va provocar la reforma estatutària, superada la fase efervescent de l'independentisme, la nostra política ha entrat en una dinàmica espasmòdica. Difícilment la modificarà el resultat, sigui quin sigui, de la consulta que avui celebrarà Unió. Més aviat mostrarà, altre cop, un dels vectors que han vivificat el procés: l'esquinçament de les forces que han representat el gruix dels ciutadans de Catalunya de la transició ençà. Res fa pensar que el temps de mutació dels partits, imbricat a la crisi de l'Estat de 1978, acabi quan el partit democristià recompti les seves paperetes. Més que la il·lusió d'ahir o l'emprenyament d'abans d'ahir, més enllà del voluntarisme de milers de persones que han fet causa esperançada de la ruptura, la sensació creixent seguirà sent la d'una incertesa desgastadora (contemplada pel Govern espanyol amb aparent complaença mentre esperem el retorn del mes de setembre, la vida perdurable, amén).

Fa uns dies, a propòsit de la pregunta d'Unió, la incertesa es va instal·lar a un dels programes de Josep Cuní. Patint pel mareig de l'audiència, el periodista va demanar una definició de què s'entén per "procés". L'espectador Xevi Reig va en­viar aquesta proposta: "Voluntat de canvi democràtic cap a l'Estat propi promogut per la societat civil catalana i recolzat per una majoria del Parlament". La farien seva la majoria de persones que se'n senten part, solidàries del discurs i les iniciatives de l'ANC. La causa que hauria activat aquesta voluntat de canvi seria la sentència del 2010 del TC al recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut presentat pel PP. Seria la humiliació provocada per la sentència allò que hauria impulsat un desplaçament cap a posicions sobiranistes (tesi Salvador Cardús), encavallant-ho a la desconnexió de les classes mitjanes respecte d'unes elits espanyoles corcades (tesi del company Francesc-Marc Álvaro). Totes dues tesis identifiquen el catalanista de tota la vida com l'agent de la mutació i totes dues encerten. Però, encertant, restringeixen ver­sions que impliquen actors que han estat causa i a la força hauran de ser part de la resolució del problema.

Perquè hi ha un relat complementari al que situa la sentència com a motor primer del procés. A finals del 2006, amb el "macizo de la raza" propulsat amb histèria per alguns mèdia madrilenys, José Montilla fou candidat a la presidència de la Generalitat. Després de la legislatura Maragall, dominada per l'Estatut més que no pas a assajar una alternativa progressista a l'hegemonia convergent, als spin doctors del carrer Nicaragua els va semblar que calia posar en valor la gestió pura i dura. "Fets i no paraules". Sembla difícil trobar un eslògan més revelador de la paràlisi que provoca el control de la direcció d'un partit per part del seu aparell organitzatiu. Tot i que el primer tripartit evidencià la incompatibilitat de les tres forces, els aparells decidiren repetir malgrat la penalització electoral soferta. Just després, al llarg del 2007, mentre l'Estat de les autonomies es començava a podrir a les reu­nions del Constitucional, es redactaria el pròleg del procés tal com l'hem conegut. Aquesta és la meva hipòtesi. Alhora que els dirigents socialistes abdicaven de la ideologia, després que els partits del catalanisme haguessin tensat fins al límit les possibilitats de pacte amb l'Estat, el món nacionalista reformularia el seu argumentari també per reconquerir el poder.

Amb la reedició del pacte dèbil dels partits d'esquerra, es va diagnosticar el perill que l'eix nacional deixés de ser rector i s'imposés l'eix dreta/esquerra. Així ho va advertir, d'immediat, L'engany, de Vicenç Villatoro. Aquell mateix 2007 El preu de ser catalans, de Patrícia Gabancho, i Cata lunya sota Espanya, d'Alfons López Tena, van passar setmanes a la llista dels més venuts defensant la idea que la pervivència de la nació estava seriosament amenaçada. Aquí i allà, doncs, s'havien posat mines als fonaments d'un Estat autonòmic potencialment federalitzador que, a la fi, la sentència i la crisi el farien implo­sionar. L'aposta per sincronitzar Convergència a la reformulació del 2007 va ser arriscada. A la conferència "El catalanisme, energia i esperança per un país millor" de novembre d'aquell any, a banda de marcar distàncies amb l'Estatut que ell mateix havia reescrit amb Rodríguez Zapatero no feia ni dos anys, Artur Mas ja va defensar el dret a decidir. "El partit dels catalans" (copyright de la sòlida historiadora del pujolisme Paola Lo Cascio) es postulava no per ser, en primer terme, l'executor d'un programa sinó per vehicular una voluntat ciutadana que podria ultrapassar la ­mecànica d'un Estat de dret certament esclerotitzat.

No ens hauria d'estranyar, per tant, que els anys de procés hagin esquinçat el ­sistema de partits. Ara, després de les elec­cions municipals, potser caldria començar a avaluar les dificultats de recomposició a mitjà termini del consens catalanista. Perquè sense aquest consens la consulta, necessària, no serà possible.