TERRITORI, AMBIENT I INDEPENDÈNCIA

RAMON FOLCH

Socioecòleg. Director general d'ERF.

El país que vull

S'ha de fer una aposta decidida per l'eficiència i la redistribució equitativa dels nostres valors afegits


DIUMENGE, 13 DE SETEMBRE DEL 2015 - 18.27 H

El país que volem és un procés participatiu impulsat per una plataforma d’entitats que aspira a recollir les inquietuds de la ciutadania davant el plausible nou escenari de la independència de Catalunya. Ho trobo molt encertat perquè, més enllà de qüestions identitàries, el desig d’un nou estat es basa en la cada vegada més evident impossibilitat de veure encarnades il·lusions de progrés en l’Espanya que ha fet i desfet en aquests darrers tres segles. Preguntat al respecte quant a les qüestions territorials i ambientals, he fet les consideracions que segueixen.

En un moment de canvi global com l’actual, no té sentit pledejar per un país independent antiquat. Ens cal un país que s’inclini per l’eficiència i per la redistribució equitativa dels valors afegits, no per la mera economia financera. Aquesta opció ha de ser fundacional, ha d’estar recollida en la constitució i en el nou ordenament jurídic que se’n vagi desprenent. L’aparentment intocable constitució espanyola està molt lluny de tot això, òbviament.

D’una manera general, vull ser ciutadà d’un país capdavanter del corrent sostenibilista, que representa el nou paradigma del segle XXI. Aquest enrolador objectiu es concreta en dues línies: participar en la construcció d’una política europea sostenibilista i, a distància curta, millorar a fons l’eficiència dels processos productius i de consum. A la tèbia UE ja hi ha estats que han adoptat mesures sostenibilistes a gran escala (la Loi Grenelle francesa del 2010, per exemple), mentre que la Comissió Econòmica i Social Europea impulsa canvis en les pautes de fabricació, en les polítiques de preus i d’obtenció de matèries primeres, etc. També vull ser ciutadà d’un país capdavanter en l’ordenació i ús del seu territori. Tenim una llarga tradició de pensament i planejament urbanístic. El terme urbanisme va ser emprat per primer cop per Ildefons Cerdà, concretament al Pla de Reforma i Eixample de Barcelona del 1859. El Pla Comarcal de Barcelona és del 1953. En urbanisme, tenim dècades d’avantatge a la majoria de territoris del món, però les dinàmiques quotidianes han prostituït parcialment aquesta esplèndida tradició. Caldria restaurar-la en tota la seva plenitud, amb criteris actualitzats de caràcter sostenibilista.

Es tractaria d’optar per un país eficient en l’ús de l’espai, de l’aigua i de l’energia. Hem de ser eficients en l’ús de l’espai perquè som un país petit, de només 32.100 quilòmetres quadrats, un 80% dels quals presenta inclinacions iguals o superiors al 20%: l’espai català fàcilment utilitzable és reduït i, per tant, la seva utilització eficient és un element medul·lar de la nostra viabilitat com a estat independent. També hem de ser eficients en l’ús de l’aigua perquè els nostres recursos hídrics són molt modestos i els models indiquen que les pertorbacions meteorològiques lligades al canvi climàtic en curs més aviat n’accentuaran l’escassesa. I hem de ser eficients en l’ús de l’energia perquè disposem d’escassos recursos energètics, de manera que la ineficiència ens faria (ens fa) doblement fràgils; altrament, hem d’incrementar la connectivitat elèctrica i gasista amb Europa, diversificar proveïdors energètics i desenvolupar al màxim les pròpies potencialitats, que en el nostre cas vol dir energies renovables.

La qüestió de l’eficiència energètica és indissociable de l’eficiència en la producció i, particularment, en el transport. L’electricitat hi haurà de tenir un paper capital. L’automoció elèctrica, a més d’evitar la contaminació local, comporta un millor rendiment del cicle energètic global, sigui quina sigui la font d’energia primària emprada per a la generació. A més, permet aprofitar formats energètics lliures (fotovoltaic, eòlic). L’Estat Espanyol, que en el període polític anterior va fer una gran esforç en la producció d’electricitat d’origen renovable, ha canviat d’orientació i ha tornat a les velles polítiques antiquades i afavoridores dels lobbies, com correspon al seu codi genètic ancien régime. 

Avançant-nos a tothom, hem de ser capaços de patrimonialitzar l’ambient. Si els recursos ambientals i paisatgístics no figuren als actius nacionals, el seu deteriorament acaba resultant inevitable, perquè no surten a cap balanç. Aleshores, les externalitzacions ambientals negatives no es poden comptabilitzar com a pèrdues. Ara tenim una economia ambiental basada en els comptes d’explotació, però no en els balanços i així ens va. Perdem patrimoni, però no consta econòmicament enlloc. La Catalunya independent hauria de ser un país amb el territori valorat patrimonialment. I un país on la redistribució inequitativa de valors afegits i la corrupció fossin anticonstitucionals. Aleshores, la independència que el fes possible valdria de debò la pena. ¿S’hi apunten? Jo, sí.