El tempo

 14/09/2016 00:36 | Actualizado a 14/09/2016 03:10

Ho sap tothom: Rajoy és un mestre del temps. Fa anys que hi juga. Va alentir el temps durant el vessament del Prestige o per resoldre la batalla que Aznar i Aguirre li van plantejar. Matant el temps s’enfronta a la crisi econòmica (envia el deute a les generacions futures). Així espera que s’esventi el podrimener de la corrupció. Així pretén recuperar el poder: deixant que els del PSOE es matin entre ells i esperant que els joves de C’s, fatigats, tornin a casa per Nadal. Rajoy no mou ni un múscul. El temps podreix els problemes mentre va passant en va: fa cometre errors d’excitació i fermenta el virus de la divisió entre els adversaris nerviosos.

Hi ha moltes maneres de valorar el que passa a Catalunya (un problema que ve de lluny: no cal recular al 1714: el segles XIX i XX en van plens; reapareix perquè sempre es tanca malament). La manera racional d’afrontar-lo implicaria, d’entrada, assumir el problema i obrir converses per establir, com a mínim, un diagnòstic compartit. L’altra manera d’afrontar-lo és la de Rajoy: no admetre el problema, apel·lar a la legalitat i deixar que els mals de l’espera facin la feina bruta. Certament, tal com avisava ahir a El Periódico el professor Arbós, la decisió de la majoria independentista de crear una nova legalitat situaria el problema en l’escenari preferit per Rajoy: la suposada i mil vegades repetida divisió entre catalans esdevindria, ara sí, una realitat. No caldria que fos una divisió emocional, ja que seria ben visible. Uns catalans obeirien la legalitat catalana i els altres l’espanyola. És l’error que Rajoy espera. Un error fatal.

Però mentre es frega les mans tot esperant el doble benefici del “desafío catalán” (guanyar vots a Espanya i esperar el caos a Catalunya), Rajoy manifesta un desinterès absolut pel futur d’Espanya. Esperar que els adversaris trepitgin fems és bo per a la seva carrera personal, però és nefast per a una Espanya endeutada que necessita com el pa que menja seguir el camí català de la reindustrialització. Esperant la putrefacció catalana, Rajoy aposta, en benefici propi, pel mal general. La seva tàctica implica la negació del futur espanyol. Per això, si l’independentisme no caigués en l’error de ficar-se en un camp de mines legal, si ara que ha demostrat resistència aprengués a tenir paciència, si l’independentisme aprengués a dominar el tempo com ho va fer l’Scottish National Party, potser seria Rajoy qui cometria l’error. Francisco López, lector que ahir va publicar una carta al nostre diari, el descrivia així, aquest possible error. A en Francisco, que se sent tan espanyol com català, li dol l’immobilisme: “Muchos catalanes que no somos partidarios de la independencia estamos dispuestos, llegado el caso, a apoyarla si lo único que se nos ofrece desde el Estado es más de lo mismo”.

El control del temps ha donat moltes victòries personals a Rajoy. També en podria donar als seus adversaris si aprenguessin que, com deia Plutarc citant Pericles, el temps és el millor conseller.