EL PROCÉS SOBIRANISTA

Enric Marín

ENRIC MARÍN

Periodista

Catalunya: astre o satèl·lit

La societat catalana ha acumulat força suficient per plantejar-se grans reptes col·lectius

DIUMENGE, 13 DE DESEMBRE DEL 2015 - 18:50 CET

Ara fa 85 anys Catalunya sortia del malson de la dictadura de Primo de Rivera havent acumulat prou forces per forçar l’obertura del cicle republicà dels anys trenta i la conquesta d’un autogovern parcial. En el context de la precària normalitat institucional pròpia del règim de la restauració borbònica, la societat catalana havia consolidat una intensa transformació modernitzadora econòmica i cultural frenada pel llast dels desequilibris socials i el raquitisme de les polítiques públiques. Malgrat les adversitats, la societat catalana estava preparada per fer el salt endavant del cicle republicà dels anys 30. I, conflictes inclosos, aquells anys foren un parèntesi daurat en el desenvolupament de les polítiques públiques o en el camp de la cultura i del periodisme. 

SUPERADA la llarga dictadura franquista, i desprès de 35 anys d’una certa autonomia política en un context de representativitat parlamentària blindada amb la integració del Regne de Espanya a la Unió Europea, Catalunya sembla preparada per a un nou salt endavant. La desvirtuació de l’autonomia, la incertesa del moment polític o els efectes socialment demolidors de la crisi econòmica ho poden ocultar, però la societat catalana ha aconseguit acumular prou força per plantejar-se reptes col·lectius difícilment imaginables fa vint o trenta anys. Però, com fa 85 anys, el llast és irritant. Apunto alguns exemples il·lustratius.

L’economia catalana és de les més obertes i internacionalitzades d’Europa, però en part s’ha aconseguit aplicant una devaluació interna que ha precaritzat el mercat laboral i ha fet crònic un nivell d’atur insuportable. El sistema universitari i de recerca català té un prestigi internacional notable. Mai havíem tingut una joventut universitària tan nombrosa i tan ben preparada, però la formació professional continua sent deficitària i una regulació lamentable del mercat laboral, així com l’aposta desproporcionada per activitats econòmiques que requereixen poca qualificació (construcció, turisme de sol i platja...), condemnen moltíssims joves a l’atur, la precarietat o l’exili laboral. La vitalitat i la capacitat d’innovació del teixit econòmic català és altíssima, però es veu frenada per l’insuficient acompanyament d’una administració pública financerament escanyada de forma premeditada. 

Una privilegiada situació geogràfica i el sistema portuari i aeroportuari configuren Catalunya com a referent logístic del sud d’Europa, però l’increïble retard en la construcció del corredor mediterrani i la manca d’una gestió autònoma del sistema aeroportuari frenen estúpidament la seva consolidació. Barcelona ha esdevingut una icona urbana mundialment reconeguda. Destí de turisme de masses amb el qual no resulta fàcil conviure, però també pol d’atracció de talent creatiu i artístic. Ara bé, l’àrea metropolitana no està gestionada de manera prou integrada i els seus desequilibris interns són una rèplica dels desequilibris territorials del conjunt de Catalunya. Per acabar-ho d’adobar, el servei convencional ferroviari de rodalies i distàncies mitjanes viu una desatenció d’inversió pública crònica. Però encara són més preocupants les restriccions pressupostàries en educació o sanitat en una societat que, com la catalana, en els darrers vuit anys ha doblat el percentatge de població en risc d’exclusió social i en la qual s’ha incrementat la distància entre els més rics i els més pobres.

Per qualitat i varietat paisatgística i per tradició industrial, cultural i artística, Catalunya té unes aptituds úniques per apostar per unes potents indústries culturals. La cultura és un dels sectors més ben posicionats per coliderar la reindustrialització del país. De fet, Catalunya podria esdevenir fàcilment un clúster audiovisual amb projecció europea i mundial. Però les restriccions pressupostàries de la Generalitat han afeblit les polítiques culturals públiques i han mig buidat de carbó la principal locomotora del sector: la CCMA.

I ACABO. La societat catalana actual es caracteritza per uns altíssims nivells d’autoorganització. La seva societat civil és de les més travades d’Europa. És cert, però en termes polítics estrictes Catalunya és subsistema. I en qualitat de subsistema pateix les mateixes patologies sistèmiques (clientelisme, corrupció, promiscuïtat de poders...) que el sistema polític espanyol del qual avui és part integrant.

Retirat del periodisme pel franquisme, Gaziel va identificar la cruïlla històrica de Catalunya amb la disjuntiva «astre o satèl·lit». És a dir, país o província. El camí de la satel·lització ja està dibuixat als mapes. Només cal resignar-se a conviure amb el llast. Però sense llast hi ha país per deixar enrere la mediocritat provinciana.