LA CRÒNICA

Tres catalans, quatre pensaments

15/01/15 02:00 ANNA BALLBONA
Un home es queixa que “el problema d'aquest moment és que ens traeix l'ADN català”
Una turista dels Estats Units explica que havia sentit a dir alguna cosa del sobiranisme català

Durant tot el dia els mitjans de comunicació van fer guàrdia a les portes de la plaça de Sant Jaume i a la porta de la Casa dels Canonges (al davant i al darrere) per poder atrapar alguna declaració de l'estat de la qüestió d'un avançament electoral. Això feia que molts curiosos s'hi paressin i s'hi estiguessin una estona, a veure si pescaven alguna informació. Alguns sabien perfectament què es coïa ahir al Palau de la Generalitat. És el cas d'un matrimoni, Maria Serra i Joan Torruella, que en trobar-se la munió de periodistes davant la porta de la Generalitat s'hi van parar una estona, a una distància prudencial.

“Pensàvem que hi hauria més gent, però em sembla que tothom està molt cansat”, va comentar la Maria, que va reblar: “Ara cal fer independència, i no pas política.” El seu marit ho va resumir així: “Ens traeix l'ADN català, aquest és el problema que tenim en aquest moment.” D'aquesta manera, es referia a la dita popular que diu “tres catalans, quatre pensaments”, que condensa una endèmica dificultat dels catalans d'articular l'acció comuna.

Els que sí que van passar el dia a Sant Jaume van ser un petit grup d'Alcanar –membres dels col·lectius independentistes Ara o Mai i Catalunya Diu Prou– que es va plantar al mig de la plaça de Sant Jaume amb un parell de pancartes independentistes. Al llarg del dia van informar molts turistes que els preguntaven què passava. Turistes de tot arreu que, segons comentaven, els expressaven el seu suport a la reivindicació sobiranista. “Ha passat gent d'Israel i gent de Palestina, i els uns i els altres ens donaven suport, ha estat fantàstic, de pell de gallina”, comenta Vero Santapau.

Un altre dels presents a la plaça, Jordi Romeu, argumentava l'esperit de la seva presència: “Hem vingut a fer una mica de pressió, el que hem de fer ara és votar al mes de març, que es deixin de ximpleries, que els polítics deixin de jugar amb la població.” A la tarda, a mesura que es feia fosc –queia la humitat a Sant Jaume i els periodistes congregats començaven a fer cafès per escalfar-se–, alguns d'aquests manifestants s'ho agafaven amb humor i llançaven un crit irònic: “Habemus fumata o no?”

Una persona gran, Ferran Castilla, hi era des de quarts de cinc de la tarda: “Espero que surtin amb un acord i, si és possible, un acord perquè les eleccions siguin al març.” També es lamentava de la poca gent que hi havia a la plaça: “Si aquesta reunió hagués estat al novembre això estaria ple, la gent s'està refredant.”

La disparitat de pensament també quedava palesa ahir en la gent que, per curiositat, s'aturava al costat de l'eixam de periodistes, sense saber, però, exactament de què es tractava. Quan se n'assabentava, perquè qui signa la crònica els n'informava, alguns arrufaven el nas. “Ah, una reunió de Mas i Junqueras? No n'esperem res, ni de l'un ni de l'altre”, comentava una dona que havia anat a Barcelona a mirar botigues. En una línia similar es pronunciava una altra dona que, acompanyada d'una amiga seva, proclamava el seu desencantament polític: “Ja m'ho semblava que hi havia algun peix gros, però en fi, jo ja fa temps que no voto, perquè fan el que volen, potser ja fa quatre o cinc eleccions que no voto.” Es fa un silenci i la dona prossegueix el seu monòleg fins a quedar satisfeta: “Si només pensen a omplir-se les butxaques, és clar que algú ha de sortir...”

Als voltants de la plaça de Sant Jaume, el tragí habitual de turistes d'una zona cèntrica com aquesta. Quatre germanes dels Estats Units, que s'estan una setmana a Barcelona, preguntaven al grup d'Alcanar el motiu de la seva protesta. “N'havia sentit alguna cosa, que Catalunya volia separar-se d'Espanya”, va explicar la Lisa, una de les dones nord-americanes d'aquest grup. Així què li sembla que una part d'Espanya se'n vulgui separar? “Si és per mantenir la vostra
cultura i beneficiar la vostra situació econòmica, ho puc entendre”, hi afegeix la Lisa.

Al carrer del Bisbe, aliens a tot plegat, altres turistes badaven amb el pont que uneix el Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges. Una noia que passava per sota explica a una altra, amb un deix argentí, què són els edificis que hi ha a la plaça: “Un és l'ajuntament i l'altre la Generalitat, que és el que governa la província.” Una mica més enllà, un músic de carrer, amb guitarra, es guanyava el favor dels turistes. La seva selecció musical semblava una metàfora escaient de l'oscil·lació política que es debatia ahir al palau del costat. Una de les cançons que va entonar va ser l'Himne a l'alegria. Una altra va ser una cançó de Pablo Milanés que fa així (la reprodueixo en castellà per respectar la rima): “Todavía no pregunté ¿te quedarás? / Temo mucho a la respuesta de un «jamás». / La prefiero compartida / antes que vaciar mi vida. / No es perfecta, mas se acerca / a lo que yo, simplemente, soñé.”

Darrera actualització ( Dijous, 15 de gener del 2015 02:00 )