Després de la constitució, dissabte, dels governs municipals, a l'horitzó polític destaca la data del 27 de setembre, unes eleccions transcendentals per a Catalunya. Eleccions que seran plebiscitàries perquè, com ha assenyalat el president Artur Mas, el Govern espanyol ha fet impossible una altra alternativa. La cita es prefigura com l'enfrontament entre dos pols polítics. Per una part, el sobiranisme, al capdavant del qual se situaran Mas i la seva llista de país (la candidatura encara no té nom oficial). Per l'altra, l'esquerra radical, la que ha aconseguit convertir Ada Colau en alcaldessa de Barcelona. La llista de Mas aspira a generar una robusta onada d'adhesions. El president -sobre qui pesa, no ho oblidem, una querella per la consulta del 9-N- planteja el que és, en realitat, un doble plebiscit: sobre la independència i sobre la seva persona. Per vèncer, forma part de la seva estratègia superar per elevació els partits i incorporar representants de la societat civil. També és d'esperar que flanquejant Mas vegem persones de l'esquerra política i social, ja que l'afany és encarnar la transversalitat, ocupar el centre i ampliar al màxim les fronteres tradicionals de CiU. L'esquerra indignada s'esforçarà a fons per guanyar un sol dels reptes que planteja el president de la Generalitat: justament el que tracta sobre el seu futur. Té un objectiu clar, que es resumeix en dues paraules: «treure Mas». Tornarem doncs a sentir insults del tipus «màfia», «lladres», etcètera, que tan eficaços s'han revelat contra Xavier Trias. («Aquest odi contra Mas és el que utilitzarem en la campanya», va avançar al seu dia la secretària general de Podem, Gemma Ubasart). No crec que l'esquerra anomenada alternativa entri a fons en la baralla entre independentistes i unionistes. Que Colau anunciés -intel·ligentment- que estarà l'Onze de Setembre a la Meridiana fa pensar que optaran per l'ambigüitat en aquesta qüestió, que no és central per a ells. Un altre factor molt rellevant el constitueixen Oriol Junqueras i ERC (la seva geometria d'aliances als ajuntaments és vista des de CiU com l'enèsima deslleialtat, a més de com un mal auguri). Sembla que ERC resisteix malament els retrets pel seu pacte independentista amb Mas i sent la forta temptació d'integrar-se en el conglomerat d'esquerres. Abans de setembre s'haurà de dilucidar també com s'acaba l'estranya metamorfosi que està patint el PSC i qui es quedarà finalment amb les sigles d'Unió Democràtica. Si Josep Antoni Duran Lleida i els seus adlàters o el sector independentista que reivindica la història del partit i la figura de Carrasco i Formiguera. A l'hora d'escriure aquest article es desconeix la resposta dels militants a la pregunta gestada pels duranistes sobre la independència, primera gran batalla entre els dos bàndols |
|
|