EL DILEMA CATALÀ

Josep Martí Blanch

JOSEP MARTÍ BLANCH

Periodista

D'oca a oca

¿Algú creu potser que els defensors del 'no' a la independència avalaran, amb el seu vot, un RUI?


DIMECRES, 15 DE JUNY DEL 2016

D'oca a oca

Una part del sobiranisme català s'entossudeix darrerament a plantejar les seves aspiracions amb la mentalitat del joc de l'oca. Un gobelet, un dau i un tauler que asseguri diversió i entreniment un diumenge a la tarda. Apte per a tots els públics i també innocu. D'oca a oca i tiro perquè em toca. Després de la càrrega de dinamita de la CUP al procés acordat, refusant el debat de pressupostos, la cara del dau llençat sobre la taula assenyala ara el RUI, acrònim d'un referèndum unilateral d'independència, com a propera destinació. Ja saben, un referèndum convocat a Catalu-nya pel Govern o el Parlament sense acord amb l'Estat, amb caràcter vinculant, resposta binària (independència sí o no) i efectes pràctics des de l'endemà de la seva celebració. La casella 63, la que dóna la victòria, a només una tirada.

Els promotors del RUI (RIV, referèndum d'independència vinculant, en paralules del president de l'ANC, Jordi Sànchez) el defensen amb un doble argument. Primer, Espanya no accedirà mai a negociar una consulta vinculant (i tenen raó, perquè el discurs Iglesias-Colau és el «donaré suport» de Zapatero reviscut). Segon, l'independentisme en el seu conjunt només es mantindrà unit si no passa molt de temps abans de poder defensar un sí en referèndum vinculant perquè qualsevol altre camí aguditza les tensions entre les seves diferents sensibilitats i augmenta el risc d'implosió sobiranista (també en això tenen raó, vistes les coses que han passat al Parlament amb els pressupostos).

El primer argument, la sordesa d'Espanya -inclosa la que es pentina amb cueta- justificaria la decisió de deixar-ho tot en mans d'aquest nou plantejament. Ara bé, el segon argument per defensar el RUI-RIV, la impossibilitat del sobiranisme en el seu conjunt de mantenir-se fidel a un objectiu polític per damunt de les seves diferències, és trampós perquè maquilla la seva pròpia inconsistència amb el coloret de la frivolitat.

Catalunya ja va celebrar, en forma de procés participatiu, el més semblant a un RUI-RIV el 9 de novembre del 2014. Hi varen votar 2.305.000 persones i, tot i que 104.000 es van mostrar contràries a la independència, va quedar clar que els partidaris de mantenir Catalunya a Espanya no es van sentir cridats a les urnes. A més a més, el 9-N es va fer en un entorn jurídic que no ha canviat, sense la col·laboració de funcionaris públics. Tot i així, el president de llavors i tres dels seus consellers figuren com a imputats en el procés que la justícia espanyola decidí iniciar amb criteris polítics.

¿Què ha canviat des de llavors per donar per fet que amb el RUI-RIV que ara truca a la porta tot serà diferent? ¿Algú creu que els defensors del no a la independència avalaran, anant a votar, una convocatòria unilateral de l'independentisme? ¿De veritat es dóna per fet que aquesta vegada els voluntaris podran ser substituïts per funcionaris heroics escollits per sorteig (i no militants d'una opció ideològica determinada)? ¿Ens creiem que aquests funcionaris faran escapisme de les lleis vigents de protecció de dades personals pel que fa al cens i donaran validesa democràtica al referèndum unilateral donant fe, posem per cas, de la constitució de meses electorals i de l'escrutini?

Aquests dos motius haurien de ser suficients per agafar una mica d'aire abans d'introduir segons quins moviments en la política catalana. Pero n'hi ha més. El RUI-RIV té sentit en les situacions en què la creació d'un nou Estat ja és un sentit compartit per la pràctica totalitat de l'electorat. Però no ho és quan cada vot compta per determinar un resultat, i aquesta és la situació que es viu a Catalunya en aquests moments. En casos com el català, de resultat incert, les passes s'han de fer amb precisió quirúrgica i no sembla que aquest que es proposa sigui el bisturí més adequat.

El RUI hauria de ser, si fos el cas, el darrer moviment d'una partida d'escacs jugada amb serenitat i aplom. Alguns moviments d'aquesta partida impossible podrien haver estat la persistència en l'elaboració de llistes conjuntes sobiranistes en tot un cicle electoral, la consecució d'un major nombre de vots absoluts en tots els comicis, l'increment progressiu de la base social que dóna suport a la independència i no renunciar a la gestió del temps com a principal variable de qualsevol projecte polític ambiciós. Res de tot això ha passat, com ha quedat palès una altra vegada amb l'oferta electoral del proper 26-J i els previsibles resultats que anticipen totes les enquestes.

És cert que els escacs encaixen malament amb la pressa i la impaciència, però també ho és que encara està vacant el nom d'algú que hagi passat a la història per ser un gran en el joc de l'oca. Una facècia per acabar: del RIV al RIP ja només canvia una lletra
.