Possiblement la passió de Jordi Pujol pare pels cims elevats provingui del seu cognom (pujol: elevació del terreny, més o menys costeruda i formant un cim que sobresurt del terreny circumdant). Explica la llegenda que el llunyà 1940 i amb tot just 10 anys, el nen Jordi va pujar al Tagamanent de la mà del seu oncle i, a l’observar des del cim la deixadesa de les masies (Mas) de l’entorn, va tenir una revelació: consagrar els seus dies a la reconstrucció del país. Va coronar de manera exitosa moltes cúspides. El 23 d’agost de 1999, ja amb 69 anys a la motxilla, va comunicar al món des del punt més alt de l’Aneto –per demostrar que estava en plena forma– la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions, les últimes per a ell. El consumat alpinista mai va deixar d’encoratjar els seus joves lleons per anar més lluny, sempre molt més lluny, fins a vèncer el cim del Mont Blanc, reservant-se per a ell l’asfalt andorrà.
En canvi, Mas, el delfí (substantiu que atorga condició piscícola), determinat per les moltíssimes milles que el besavi Artur Mas i Reig va navegar com a capità del veler La Sebastiana, va optar pels oberts camins de la mar. Probablement aquesta sigui la raó per la qual el besnét fa anys que ens castiga els timpans amb metàfores aquàtiques en què s’alternen timons, brúixoles, sextants, astrolabis, veles i vents a favor i en contra, cartes de navegació, esculls i impossibles atracades al port d’Ítaca. Però en els seus últims compassos, ja gairebé complert el naufragi, el mariner en terra va sentenciar que no es pot pujar l’Everest amb espardenyes, cosa que els experts Blanch, Cadiach, Sors i Vallès, entre altres, sabien perfectament.
No anem a menys
Des de diumenge passat i gràcies a la CUP (recipient en què es trepitja el raïm i on el most convergent es transforma en vi antisistema) disposem de nou timoner, cap d’expedició o cap de colla, Carles Puigdemont i Casamajó, amb cognoms que mantenen una reveladora relació amb els dels seus antecessors. El seu primer patronímic, Puigdemont (muntanya de muntanya) supera de sobres el tímid turó pujolià, i es compleix així el desig del germanòfil patriarca que les noves generacions hagin aconseguit anar més lluny. Tampoc Casamajó, règia expressió domèstica, no té gran cosa a envejar a l’agrícola Mas (casa de pagès envoltada de terrenys de pastura i conreu). En aquest sentit, Puigdi –«Mas de lo mismo», Arrimadas dixit– tampoc va a menys. I, a sobre, ens ha promès, mirant-nos als ulls des dels ulls que emergeixen del seu serrell, que es deixarà la pell en el seu afany de grimpar fins a l’infinit i més enllà. La raça millora.
