El catalanisme absent


 16/02/2016 00:22

Fernando Ónega, com qui no diu res, apuntava dissabte passat: “Catalunya és una línia en les ofertes de pacte”. En el cas del PSOE, una línia indeterminada: “Revisió del títol VIII [de la Constitució] i els preceptes connexos. Desenvolupar concepte d’ Estat federal”. En el cas del PP i de Ciutadans, una línia vermella: rebuig del projecte sobiranista i de tota consulta o referèndum. I en el cas d’En Comú Podem, la franquícia catalana de Podemos, una ­línia vermella en sentit contrari: el dret a decidir és la condició sine qua non per donar el plàcet a un programa de govern.

Mentrestant, el catalanisme polític, el joc de la catalanitat, que era “inseparable de l’intervencionisme hispànic”, en expressió de Jaume Vicens Vives, ha quedat en fora de joc. Sí, és una línia en les ofertes de pacte per formar govern a Espanya. Què ha passat perquè el catalanisme, que va tenir dos representants a la ponència constitucional (Roca i Solé Tura), sigui ara gairebé absent? La resposta l’ha donat el sobiranisme mateix: ha passat pantalla, és a dir, ha abdicat de la tasca de fer d’ Espanya un Estat apropiat a les necessitats de Catalunya i ha apostat per fer de Catalunya un Estat propi.

El punt de no-retorn van ser les eleccions plebiscitàries del 27- S, amb un resultat pervers per al catalanisme històric: Artur Mas no només va perdre el plebiscit, sinó que tot tensant emocionalment l’electorat català va situar Ciutadans com a segona força al Parlament de Catalunya: per primera vegada el primer partit de l’oposició no formava part de la tradició catalanista. Va fer dòmino amb el doble sis. La prova que el caràcter dual del 27- S –el somni de la independència i el malson de la secessió– va alimentar el partit d’Albert Rivera la va donar el resultat de les generals del 20- D: Ciutadans va passar en menys de tres mesos de la segona a la cinquena posició (del 18% al 13%). Les quatre forces emparentades amb la tradició catalanista es van situar ­al davant: En Comú Podem, ERC, PSC i DiL (CDC), per aquest ordre.

Tanmateix, el 27- S i la posterior decla­ració de desconnexió del 9- N van certificar
la defunció de la unitat d’acció de les forces del catalanisme històric. I som aquí. De Cata­lunya endins, amb un president, Carles Puigdemont, que ha rebut l’encàrrec del seu predecessor de liderar una independència exprés en 18 mesos, que sap que és una missió impossible, i amb un marge de maniobra limitat: Artur Mas mateix s’encarrega de tute­lar-lo, tant en l’escena pública com en el partit. I de Catalunya enfora, on el procés
de desconnexió ha deixat CDC i ERC (17 diputats) en un paper residual a Madrid, en contrast amb la funció arbitral del PNB amb només sis diputats.

Comptat i debatut, vist des dels interessos de Catalunya, tant de bo que tot plegat no acabi en foc d’encenalls: un procés que se sap abans de començar que no pot culminar en el temps fixat i només una línia en els pactes que es puguin forjar a Madrid. El president Puigdemont va citar Gaziel en la seva presa de possessió. Jo n’hi brindo una altra del mateix Agustí Calvet: “Si jo governés a Catalunya, a hores d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans”.