Més musculatura, no un miracle

 16/06/2016 01:31

Els girs de guió del procés català semblen infinits. Ara es parla d’un referèndum unilateral d’independència (RUI), que hauria de substituir el full de ruta del Govern Puigdemont, arran de l’esmena a la totalitat dels pressupostos per part de la CUP. En la versió d’aquesta idea que explica el president de l’ANC, Jordi Sánchez, s’anomena referèndum vinculant d’independència, un matís que no treu ni posa gaire a una eventual sortida que desplaçaria la tan esmentada declaració unilateral d’independència (DUI). Hi ha qui veu en el RUI una manera d’esquivar el bloqueig dels poders de l’Estat i la majoria de partits –excepte Podem– a un referèndum oficial pactat, a l’estil del que es va celebrar a Escòcia el 18 de setembre del 2014.

La setmana passada vaig escriure en aquestes pàgines que després de la moció de confiança anunciada per Puigdemont, “el que urgeix és fer una mena de reset que, sense abandonar l’objectiu de la independència, reescrigui el calendari, els ritmes i els passos concrets d’un periple que serà més llarg (i menys directe) del que es va dir”. Afegia, a la llum del darrer moviment presidencial, que “sense aquest exercici de realisme bàsic, els mesos propers seran encara més agònics i nerviosos del que ara intuïm”. Em costa de veure que el RUI pugui transformar-se en el reset adequat. Fa la sensació que, un cop més, la pissarra tàctica ens domina; en aquest sentit, hi ha qui afirma que el RUI intensificaria les contradiccions dels comuns, sobretot si –com és de preveure– el referèndum oficial no es fa. També hi ha qui suggereix que el RUI és el nou element mobilitzador perquè la gent surti al carrer el proper Onze de Setembre. On és aquí l’estratègia? Al procés no li cal un nou McGuffin, que és una excusa argumental que es fa servir en cinema perquè l’acció avanci. La política ha d’avançar sobre realitats.

()

El RUI seria una repetició del procés participatiu del 9-N. Sense pacte amb Madrid o sense cobertura i arbitratge interna­cional, qualsevol referèndum s’estavellarà contra una sèrie de circumstàncies, entre les quals no és poca cosa que Catalunya no viu ara un clima preinsurreccional que convidi funcionaris i per­sonal de la Generalitat a exposar-se als tribunals espanyols. Hèctor López Bofill centra bé la qüestió quan, en una entre­vista a Vilaweb, explica que “amb el RUI, es pretén que les conseqüències legals de l’accés a la independència recaiguin sobre els ciutadans i els funcionaris –directors d’institut, Departament de Governació, sindicatura electoral, etcètera– en lloc dels diputats elegits, que restaran exempts de responsabilitat”. El RUI, encara que alguns vulguin teoritzar-lo de manera sofisticada, no deixa de ser un retorn al clàssic “pit i collons” o a l’omnipresent “tenim pressa”, lema antipolític que l’independentisme hauria d’enterrar d’una vegada.

El principal problema de parlar del RUI és que mirem el dit en comptes de mirar la Lluna. La feblesa principal del projecte independentista –cal admetre-ho de manera adulta– és la manca de més musculatura social. El 48% de vots independentistes és una xifra molt important, única en la història del país, però insuficient per assajar determinades sortides. Sense prou musculatura no se salta cap paret. Segons algun partidari convençut del RUI, la majoria independentista necessària sortiria justament d’aquest envit i, per tant, no cal forjar-la prèviament. És la teoria de l’arrossegament, segons la qual molts ciutadans se sumaran a la secessió si la cosa va de veres. Es va dir el mateix del procés constituent (ara aparcat): si ens dediquem a debatre tots els aspectes de la nova República –deien els entusiastes de torn–, moltes persones es convertiran a l’independentisme perquè s’adonaran que el nou Estat comportarà avantatges, etcètera. Res de res. En aquesta mena de raonaments sempre s’hi endevina la nostàlgia d’un miracle que ha de resoldre les coses quan més complicades són. Si la majoria favorable a la secessió fos més folgada (i si la correlació de forces independentistes al Parlament fos una altra), el paisatge on col·loquem el referèndum legal o el RUI seria ben diferent, fins i tot tenint en compte l’immobilisme de l’Estat espanyol.

Com que no espero miracles, diria que la manera de fer créixer els partidaris de la independència és la utilització intel·ligent del temps, que és la regla primera de la política. Però el Govern Puigdemont es va encotillar dins dels divuit mesos, un horitzó que prové del pla inicial que va exposar Artur Mas el 25 de novembre del 2014; no deixa de ser irònic que el full de ruta del llavors president no prosperés però, en canvi, el calendari d’aquell periple acabés en el programa de Junts pel Sí del 27-S.

Més enllà i més ençà d’aquestes peripècies, sóc del parer que el reset de l’independentisme passa per repensar-se en clau d’acumulació i consolidació de suport social, i sense perdre de vista que l’emergència de Podem i els comuns constitueix una opa gens dissimulada a ERC, partit que –fa temps– havia imaginat una opa en sentit invers.